Era escrit que havia de passar un dia o un altre. L'ANC ha rebutjat d'integrar com a igual l'ANC de Mallorca. Com a igual vull dir com ho són les d'Osona, l'Empordà o Ciutat Vella a Barcelona, per exemple. La polèmica és desafortunada i l'explicació, encara més. Quan l'ANC redueix un debat profundament polític a una qüestió administrativa no demostra la categoria que se n'espera. Darrere l'embolic no hi ha únicament divergències tècniques i el debat no es pot enllestir com si això fos una finestreta burocràtica. Des de Mallorca, a l'ANC, li presenten un envit polític que pot no agradar, que pot fer nosa i tot, però que és inevitable: quina és la nació dels catalans? Un envit que no mereix una simple resposta displicent.
L'independentisme català modern sempre ha defensat que els Països Catalans complets som la nació: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per a dir-ho d'acord amb aquell eslògan tan eficaç. És evident que l'ampliació sobtada de la base política i sociològica de l'independentisme s'ho ha emportat, això. El preu de la independència de Catalunya és deixar-ne fora els territoris que no són el Principat. Clarament. I, si em permeteu de dir-ho així, lògicament. La fase multitudinària de l'independentisme ha fet que s'hi acostàs i el fes possible la majoria de la població, aquella que no ha sentit els Països Catalans com a marc d'actuació i que en canvi és massa sensible a les manipulacions i escenificacions que presenten el País Valencià i les Illes --la resta encara para més lluny-- com si fóssem un cos estrany, que fa mal d'entendre.
Les coses són com són, i no cal fer-hi voltes. Com va dir Joan-Lluís Lluís en un dels millors articles que aquest diari haja publicat mai, des de fora del Principat ara mateix volem que d'Alcanar a la Jonquera, si pot ser avui millor que no demà, aparega una república independent que siga motor, far, refugi de tots. No em barallaré demanant coses absurdes ni conec ningú disposat a fer-ho. Però em barallaré, ara i sempre, per allò que és bàsic, per allò que em fa entendre el món. ´
I entre aquestes nocions bàsiques hi ha que la nació no és l'estat. M'ho van ensenyar quan encara era un xiquet, habitant de la fosca Espanya franquista. Em van dir i vaig entendre que l'estat és una construcció política i la nació un espai de pertinença, que els estats canvien però que les nacions no, que l'estat és una administració i la nació un sentiment. Em van aclarir que jo era valencià de nació i espanyol d'estat i que això darrer podria canviar algun dia. Però que en canvi no canviaria mai, mentre jo volgués continuar formant-ne part, la nació que em donava la llengua, sí, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Molts catalans ara són a un pam de canviar d'estat, però no haurien de confondre el pas que faran: no canviaran de nació perquè deixen de ser administrativament espanyols. Acceptar això voldria dir que accepten que ara són espanyols.
Quan veig això que ha passat amb l'ANC de Mallorca, doncs, vull dir que per mi allò que valia aleshores val avui. L'estat català que és a punt de nàixer anirà d'Alcanar a la Jonquera i serà el segon estat de la nostra nació --car Andorra sempre serà el primer--. Serà un pas endavant monumental per a tots, segurament el més gran que haurem fet mai i lògicament haurà de tenir en compte els seus límits, en tot allò que reclame límits però només si és que alguna circumstància en reclama els límits.
Però els nacionals catalans, visquem fora d'aquell estat o dins, no hauríem d'oblidar mai aquella elemental explicació que diu que la nació i l'estat no són la mateixa cosa. Als partits, als grups culturals, als diaris, als cantants i les organitzacions sindicals, als teatres itinerants i les televisions, als escriptors o als pediatres agrupats, a les universitats o a les esglésies, als grups de diables i als muixeranguers ningú no els podrà obligar mai a respectar els límits d'un estat, la república catalana, que només serà l'expressió més contundent de la voluntat del nostre poble. Que és molt, però que no és tot.
Simplement perquè si ho fessen, si tan sols per un moment posassen l'estat, qualsevol estat i fins i tot el nostre, per damunt de la nació aleshores donarien la raó als qui avui afirmen que per damunt de la voluntat de la nació que som hi ha l'estat al qual pertanyem. Que encara avui, dia de Sant Jordi de 2013, seria Espanya.
PD. Per a entendre el cas i els seus matissos us recomane que llegiu l'article del Pere Cardús, amb les opinions de Carme Forcadell i Maria Antònia Font.
+(1).jpg)
