Crònica Correllengua 2011

El passat dissabte 12 de novembre tornàvem a celebrar el Correllengua al nostre municipi. Després d'inundar d'activitats el llarg i ample del nostre país, aquesta edició, com és habitual, va culminar amb una multitudinària manifestació pel centre de Perpinyà, a la Catalunya del Nord. Aquesta edició 2011, estava marcada, a més, per la decisió judicial que revoca el model de l'immersió lingüística, un model que lluny del fracàs ha marcat moltes generacions del nostre país i manté la flama de la nostra llengua encesa a gairebé totes les llars catalanes.

L'edició d'enguany va girar al voltant de la figura de Pere IV, pseudònim de Joan Oliver i Sallarès. Durant la guerra civil va ser impulsor del Servei de Biblioteques del Front. Exiliat republicà desprès de la guerra, l'enyorança per la seua pàtria el fa tornar al seu país el 1948, de nou aquí va ser empresonat pel règim. El 1959 va assolir el seu ressò més important amb la publicació de Vacances pagades, aquesta obra va ser coneguda com a "poesia social", amb un incipient crítica al capitalisme, la societat de consum i el règim franquista. El 1966 també participà en "La Caputxinada" que va tenir lloc al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona). La seua posició crítica i insubornable el va portar a rebutjar la creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1982.

La Diada d'Alcanar va començar amb una sèrie d'activitats organitzades per l'Esplai Picaparets, on es va acostar la poesia i l'obra de Pere IV als més petits del poble. Ja entrada la vesprada vam comptar amb la presència de Lluís Agudo, professor de Llengua Catalana de l'Institut Sòl-de-Riu d'Alcanar i que ens va fer una introducció històrica en la figura del poeta català. Posteriorment i, amb la inesgotable col·laboració de Tomàs Camacho, vam presenciar un magnífic recital de poesia de Pere IV a càrrec d'alumnes del centre canareu.

Les Terres de l'Ebre comencen a caminar cap a la independència

[Font: www.llibertat.cat]

L'Assemblea Nacional Catalana ha constituït una assemblea territorial a l'Ebre

Xerta, el primer municipi de les Terres de l'Ebre on es va celebrar la consulta popular per la independència, ha estat ara l'escenari de la creació de l'assemblea territorial de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).

L'Ebre comença a caminar cap a la independència des d'aquest passat dissabte 17 de desembre. Més de seixanta persones de diferents sectors de la societat civil van omplir dissabte la sala polivalent de l'Ajuntament de Xerta en l'acte de constitució de l'assemblea territorial a les Terres de l'Ebre. Tot i que les assemblees estan més orientades als municipis, per l'extensió geogràfica s'ha apostat per la creació d'una assemblea territorial que agrupés i potenciés les locals.

En l’elecció dels càrrecs, es va escollir l'ampostí Ramon Bel com a coordinador territorial, Guillem Argelich com a secretari i Joan Maria Torres com a tresorer. A aquests, els acompanyen més d'una vintena de vocals que donen representació a diferents municipis de les quatre comarques i del Matarranya.

L'acte va comptar amb la intervenció de Carme Forcadell, membre del Secretariat de l'Assemblea, que va explicar el full de ruta a seguir durant els propers mesos fins la constitució definitiva de l'Assemblea Nacional Catalana. Forcadell va remarcar la importància de treballar tots plegats per aconseguir l'objectiu comú d'assolir un estat propi.

Un dels punts d'aquest full de ruta exposa que les assemblees locals han d'instar els seus respectius ajuntaments a aprovar la moció de Municipis per la Independència. D'entre els més de 150 què ja ho han fet hi ha Tortosa, Amposta, Sant Carles de la Ràpita, Alcanar i Deltebre; i s'espera que properament ho facin Roquetes, Miravet i Xerta.

Es mor l'activista independentista Josep de Calassanç Serra 'Cala'

[Font: Vilaweb] [+info: Ara.cat]

President del Casal Jaume I de Perpinyà, activista independentista i històric de Terra Lliure

Josep de Calassanç Serra, més conegut com a 'Cala', s'ha mort aquest matí a Montpeller després d'una operació de cor. Era president del Casal Jaume I de Perpinyà i un activista cultural, polític i social vinculat a l'independentisme.

Va ser un dels membres fundadors de Terra Lliure, organització de la qual fou expulsat el 1982. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla per la seva aportació a la lluita per la catalanitat de Catalunya Nord.

També va estar vinculat molt activament a l'associació cultural Aire Nou de Bao, a la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL), i a l'equip Criteri, per l'autocentrament dels catalans.

Professionalment, Josep de Calassanç Serra era editor i llibreter, i va iniciar autors i editors que només publicaven en francès a fer-ho en català. També va coordinar l'elaboració del llibre 'Qui sem els catalans del nord'.

Correllengua 2011 Alcanar

Un any més des del Casal volem fer arribar el Correllengua al nostre municipi, un acte celebrat de manera molt diversa a centenars de pobles dels diferents territoris de parla catalana, però tots amb un mateix objectiu, reivindicar el foment de l'ús social de la llengua, i difondre la riquesa de la nostra cultura per enfortir la nostra personalitat i autoestima com a poble.

Enguany contem a la col·laboració de l'Esplai Picaparets amb els més jovenets, i també amb diferents professors i alumnes de l'institut, on entre tots farem llengua i homenatjarem el poeta i escriptor Joan Oliver "Pere Quart", figura d'un gran compromís polític, ètic i social, i com no, un dels màxims exponents de la literatura catalana, on fins i tot alguns dels seus poemes han estat musicalitzats per cantautors com ara, Lluís Llach.

DISSABTE 12 DE NOVEMBRE al Casal Jove (antiga caserna)

16:00 Gimcana infantil "Fem llengua" (Esplai Picaparets)

19:00 Xerrada "Vida i obra del poeta Joan Oliver i Sellarès (Pere Quart) a càrrec de Lluís Agudo [professor de Llengua Catalana a l'Institut "Sòl de Riu"]

... a continuació: Recital de poemes de Joan Oliver i Sellarès (Pere Quart) a càrrec d'alumnes de l'Institut "Sòl de Riu"

"La democràcia sols

funciona sense trampes

en els pobles on abans

de votar-la i engegar-la

ja l'exercien, de fer,

per costum i per criança."

(Pere IV)

Recordem: 75 anys de l'alçament feixista

L'any 1936, una part de l'exèrcit espanyol s'aixecava en armes contra els governs democràtics de la República i de la Generalitat. El fracàs del cop d'Estat, però també del contracop governamental, portà a una cruenta guerra civil de tres anys que acabà amb a victòria franquista, gràcies al decidit i imprescindible ajut de l'Itlàlia feixista i de l'Alemanya nazi. S'iniciava en aquells anys una dictadura que es basà en el control social i en la repressió política, i que tingué un bon exemple en la liquidació del govern de Catalunya i en l'assassinat del President de la Generaliat Lluís Companys.

Tots aquests fets van deixar petjada al territori. Ho podem vore a través de diversos testimonis materials, com les fortificacions militars de la guerra civil que trobem a la nostra costa o en el paper moneda generat durant el conflicte bèl·lic.

Per recordar tots aquests fets, des del Casal Aixumara hem organitzat uns actes commemoratius, juntament amb el Centre d'Estudis Lo Codolar, i amb la col·laboració de Lo Rafal i l'Ajuntament d'Alcanar.

Dissabte dia 8 d'octubre:

A les 15:30h a la Plaça de l'Església de Les Cases
Visita guiada als búnquers.

A les 19h a la sala polivalent de la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar
Xerrada: "El paper moneda al Montsià durant la Guerra Civil", a càrrec de Joan B. Beltran.

Si esteu interessats en la visita, preguem confirmació d'assistència a casalaixumara@gmail.com. Us hi esperem!

Presentació de la 4a Marxa de Torxes per la independència

La Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre organitza la 4a Marxa de Torxes per la independència

El lema d’enguany serà “Prou retallades... Ara, Independència! S’ha acabat lo temps de la temor”



Per quart any consecutiu, la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre - que aplega diferents entitats culturals i socials del territori - ha organitzat per al proper 10 de setembre la Marxa de Torxes per la Independència. Aquesta iniciativa, que se celebra la vespra de la diada, durant els darrers anys s’ha estès arreu de les comarques catalanes.

La Marxa de Torxes, començarà puntualment a les 20:30h al Castell de la Suda i transcorrerà pels carrers del centre i nucli històric de Tortosa fins la Plaça de Barcelona (davant del Mercat del Peix). En finalitzar l’acte hi haurà els parlaments d’Antoni Gisbert (Acció Cultural del País Valencià) i Rosa Cañadell (USTEC i SomEscola.cat), la lectura del manifest anirà a càrrec de l'escriptora ebrenca Cinta Arasa. Durant la Marxa de Torxes, participaran diverses colles de cultura popular del territori.

L’encarregada d’escriure el manifest ha estat l’escriptora ebrenca Cinta Arasa i porta per lema: “Prou retallades... Ara, Independència! S’ha acabat lo temps de la temor”, d’aquesta manera es vol sintetitzar la situació que està patint el nostre país. Per les retallades a la llibertat d’expressió (tancament de mitjans de comunicació com TV3 i Gandia TV al País Valencià i Radiotelevisió de Mallorca a les Illes Balears, a més dels atacs a entitats com Acció cultural del País Valencià o Escola Valenciana). Les retallades lingüístiques, que s’han intensificat de la mà de les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, així com les polítiques lingüístiques que es duen a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Les retallades socials, que estan sent una realitat amb el desmantellament de l’estat del benestar. Les retallades nacionals es continuen duent a terme mitjançant la reinterpretació de tots els Estatuts d’autonomia per part dels tribunals espanyols. O, per últim, l’espoli fiscal a que ens sotmet l’Estat espanyol, que agreuja encara més la situació social i política que vivim als Països Catalans.

Tanmateix, el lema també és una crida a la lluita i la fermesa. És per això que la segona part del lema parla de la necessitat de construir la independència dels Països Catalans i a fer-ho sense por. Amb la frase “S’ha acabat lo temps de la temor” ha volgut ressaltar la maduresa de la societat catalana per a assumir nous reptes i desprendre’ns de velles pors. Així mateix, també ha volgut fer un paral·lelisme amb el propi territori, que es troba a l’època de la sega de l’arròs i de la verema, i el país, que és hora que s’arremangui per a recollir els fruits que durant anys ha anat conreant.

Enguany, com a novetat, s’ha organitzat un concurs de fotografia, per tal de tenir un recull visual de la Marxa de Torxes, hi haurà dues categories: fotografia ràpida amb telèfon mòbil i fotografia amb càmera. El dia 17 de setembre, en el marc de la Festa Estellés es farà l’entrega de premis. Les bases del concurs podran trobar-se a la web de la Comissió, la inscripció serà gratuïta i les persones participants hauran d’enviar les imatges a l’adreça omniumebre@gmail.com, abans del dia 13 de setembre.

A la web de la comissió s’informarà dels diferents actes organitzats al territori, entre els quals hi ha la presentació del llibre “Espanya, capital París” de Germà Bel, el divendres 2 de setembre a Tivenys. D’altra banda, Òmnium Cultural ha organitzat diferents actes arreu del territori.

Passat l’11 de Setembre, les entitats de la Comissió han organitzat una Festa Estellés per tal d’homenatjar i reivindicar el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Seguint la proposta de l’escriptor valencià Josep Lozano, tal com es fa a altres territoris dels Països Catalans on, durant el mes de setembre – mes en què va nàixer el poeta –, es realitzen sopars-recitals amb poesia d’Estellés. Des de la Comissió es convida tothom a participar en la que tindrà lloc el proper 17 de setembre al restaurant l’Ardiaca, de Campredó.

A la Comissió hi participen: Òmnium Cultural, l'Associació Cultural Soldevila (Campredó), Maulets de les Terres de l'Ebre, el Casal Popular Panxampla (Tortosa), l’Associació Cultural “Camí de Sirga” (Tivenys), el Casal Popular del Sénia (Vinaròs), la Coordinadora Obrera Sindical – COS, el Casal Aixumara (Alcanar), cal recordar que a Comissió queda oberta al teixit social de les nostres terres.

Des de la Comissió, fem una crida la participació i a continuar consolidant aquest acte com a expressió popular i reivindicativa de la nostra Diada Nacional al territori.

Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre

Terres de l’Ebre, 31 d’agost de 2011

Lo cau de la bandolera censurat

Des del Casal Popular Panxampla volem explicar el procés pel qual ha estat denegada la nostra participació a la Festa del Renaixement amb la taverna del Cau de la Bandolera a les Avançades de Sant Joan com havíem fet els darrers tres anys. I manifestem el nostre convenciment que és una decisió política i no tècnica.

El passat 25 de maig com tots els anys, vam presentar la sol·licitud per instal·lar la taverna dintre del termini establert per l’anunci “licitació per a l’atorgament d’autoritzacions temporals per a la utilització privativa del domini públic mitjançant la instal·lació de tavernes de la Ruta de la Saboga de la Festa del Renaixement en la seva XV edició” i vam esperar fins el dia 2 de juny, la data en què es farien públiques, segons l’anunci, les avaluacions tècniques i les propostes d’ubicació. A la reunió on es van convocar totes les tavernes no se’ns va suggerir cap novetat rellevant. Dies més tard, en una reunió bilateral ens van comentar que estaven estudiant la possibilitat de convertir l’espai on des de fa tres anys muntàvem la nostra taverna en una zona d’espectacle, i que potser no podríem fer allà la taverna. Davant la nostra sorpresa i la insitència que una cosa no havia de ser incomptible amb l’altra, vam quedar que en continuaríem parlant. Sense tindre possibilitat de contrastar, valorar o negociar, se’ns va comunicar per escrit en data 29 de juny que se’ns ha adjudicat l’espai de la plaça del Paiolet.

En aquell moment, des del Casal, vam sol·licitar una reunió amb el regidor Domingo Tomàs, amb l’ànim, i l’esperança, de buscar i trobar una solució raonada i compatible entre els nous interessos i plantejaments de la Festa i la possibilitat de mantindre la presència de la nostra taverna a les Avançades de Sant Joan. No aconseguim poder tindre la reunió fins el dia 6 de juny, i el resultat de la qual és decebedor. Novament, el regidor de festes Domingo Tomàs, només ens ofereix l’opció de fer taverna a la plaça del Paiolet. El mateix regidor reconeix que fins i tot ell pot entendre que considerem incorrecte el procediment, però que ell el considera correcte i ens insta a respondre-li al dia següent si acceptem l’espai del Paiolet, perquè s’han d’imprimir cartells, díptics...

És a dir, a tres setmanes del començament de la festa del Renaixement i després de més d’un mes d’haver presentat la sol·licitud, el regidor Domingo Tomàs ens comunica que tenim un dia per decidir si fem la taverna al Paiolet. Després de 7 anys participant i col·laborant en la festa, el seu màxim responsable ens ofereix un dia per estudiar el seu emplaçament i les seues possibilitats. Un dia per calcular els costos d’adaptar o canviar la infraestructura i el material. I conscientment ens ofereix la plaça del Paiolet, on cap taverna s’ha afiançat perquè és un espai amb sol durant tot el dia, mosca negra a la posta del sol i fora d’ambient a la nit.

A la mateixa reunió, el senyor Domingo Tomàs ens va explicar que la nostra taverna ha estat desplaçada de la seua ubicació tradicional perquè han cedit la gestió de l’espai a una associació, que muntarà un campament i punt de venda (eufemisme de taverna). I ens explica que el canvi és legal perquè aquest espai, des d’aquest any, queda fora de la ruta de la Saboga (feta la llei feta la trampa).

Des del Casal Popular Panxampla entenem que aquest és un mal precedent per la festa del Renaixement, perquè el senyor Domingo Tomàs ha menystingut una entitat de la ciutat i ha decidit sense negociar. I volem recordar que les entitats i associacions som part fonamental de la festa i no actors secundaris sense veu.

També afirmem que aquesta decisió no té un caràcter tècnic sinó polític. Des de la campanya per la retirada dels símbols franquistes de Tortosa, l’ajuntament de Tortosa ens ha posat obstacles per organitzar activitats i ara ens expulsa de la festa del Renaixement, perquè enviar-nos a la plaça del Paiolet és expulsar-nos. El mateix regidor, tot i ser conscient de com havia anat el procés, es va negar a fer cap gestió per autoritzar la nostra taverna al carrer Gil de Frederic, on s’ubica el Casal Popular Panxampla.

Des del casal Panxampla lamentem que l’alcalde de Tortosa i el seu equip de govern no contemplen la crítica política com un valor positiu, democràtic i constructiu per la ciutat. I preferiríem que se centraren a solucionar els greus problemes de la ciutat com les retallades que afecten al nostre hospital i altres serveis socials bàsics.

També volem transmetre un missatge positiu i d’agraïment a les persones que ens han donat suport i els garantim que aquestes maniobres ens cohesionen com a col·lectiu i ens animen a seguir lluitant per una societat més justa davant el caciquisme que es pensa que té dret a controlar-ho tot.

Finalment desitgem una festa reeixida tant per l’organització com per les entitats que tindran la sort de poder participar.

Tortosa, Terres de l'Ebre

19 de Juliol de 2011

Casal Popular Panxampla

L’endarreriment social de Catalunya i Espanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari ARA, 19 de juny de 2011 [Font: http://www.vnavarro.org]

Aquest article analitza el gran endarreriment en despesa pública social de Catalunya i d’Espanya que les polítiques actuals del govern de la Generalitat (i del govern d’Espanya) estan empitjorant.

No hi ha plena consciència en els establishments polítics, econòmics i financers de Catalunya i d’Espanya de l’enorme endarreriment social de Catalunya i d’Espanya. Trenta-tres anys després de la fi d’una dictadura caracteritzada per una enorme insensibilitat social (quan el dictador va morir, Espanya es gastava només el 14% del PIB en el seu estat del benestar, molt menys que la mitjana dels països que més tard passarien a conformar la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que era un 22% del PIB) Catalunya i Espanya continuen amb la despesa pública social més baixa de la UE-15 (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). No cal dir que Catalunya i Espanya han corregit part d’aquest dèficit durant el seu període democràtic. Així, Espanya va passar d’un 14% del PIB al 1975 a un 24% al 1993 (tot i que la UE-15 també va pujar d’un 22% a un 28%), retallant per la meitat el dèficit de despesa pública social entre Espanya i la UE-15 (passant del 8% del PIB a un 4%). A Catalunya els canvis van ser semblants, ja que el finançament de l’estat del benestar en aquell període depenia primordialment de la despesa pública social de l’Estat espanyol.

Però l’entrada d’Espanya a l’eurozona va frenar aquesta correcció del dèficit. La reducció del dèficit de l’estat (obligada per assolir el criteri de Maastricht) es va fer a base de reduir la despesa pública social, transferint-se els fons de les àrees socials a la correcció del dèficit estatal, seguint polítiques molt semblants a les actuals: retallades de despesa pública social per a reduir el dèficit de l’estat. És interessant assenyalar que llavors, com ara, l’altra alternativa per baixar el dèficit, augmentar els impostos, ni tan sols es va considerar. En realitat, els impostos van anar baixant durant el període 1996-2008, creant-se les bases per determinar el dèficit estructural de l’estat, que no va aparèixer en la seva dimensió real a causa de romandre ocult com a resultat del gran creixement econòmic i dels elevats ingressos a l’estat com a conseqüència.

A partir del 2003 a Catalunya i a partir del 2004 a Espanya, els governs d’esquerra van augmentar notablement la despesa pública social reduint el dèficit de Catalunya i Espanya amb la UE-15, aconseguint el 2007 la major reducció del tal dèficit social. Però fins i tot en aquell moment, la despesa pública continuava sent la més baixa de la UE-15. I aquesta situació s’ha anat deteriorant a partir de llavors, com a conseqüència de la crisi.

Un argument per explicar aquest endarreriment és que no hi ha recursos, la qual cosa no és del tot certa. Catalunya no és pobra. El seu nivell de riquesa representa el 110% de la mitjana de la UE-15. En canvi la seva despesa pública social per habitant és només el 73,3%. Si fos el 110%, Catalunya es gastaria 19.600 milions d’euros més. Aquests recursos existeixen. El que passa és que ni l’estat central ni la Generalitat els recullen. En conseqüència, Espanya i Catalunya són els països de la UE-15 que ingressen menys recursos a l’Estat, només una quantitat equivalent al 34% del PIB, comparat amb el 44% a la UE-15 i 54% a Suècia (el país que té un estat del benestar més desenvolupat).

Però a més de baixos recursos, la recollida d’aquests recursos és regressiva. Així, un treballador de la manufactura (que és el treballador més ben pagat a qualsevol país) paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. L’1% de renda superior a Catalunya, tanmateix, paga només el 20% del seu homòleg a Suècia. Si la política fiscal de Catalunya i d’Espanya fos la de Suècia, l’estat a Espanya (incloent la Generalitat de Catalunya) ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que recull.

Això permetria no només cobrir el dèficit, sinó, més important, crear llocs de treball. El major problema, no només social sinó també econòmic que té Catalunya i Espanya, és la desocupació. Si Catalunya i Espanya tinguessin el percentatge de la població adulta que treballa en l’estat del benestar de Suècia (el 25% en lloc del 9%), es crearien gairebé 5 milions més de llocs de treball dels que hi ha ara, eliminant, per cert, l’atur (que és gairebé de 5 milions). I aquí està el quid de la qüestió. No és l’escassa despesa pública el problema, sinó els baixos ingressos a l’estat i la seva regressivitat. Aquest és el problema. Per cert, el dèficit fiscal de Catalunya versus Espanya (que s’ha de corregir) és només una causa menor del dèficit social de Catalunya, doncs aquest és molt més gran que el dèficit fiscal.

Veure article en PDF

Ahir vaig rebre per totes bandes

Article del cantautor Cesk Freixas sobre els incidents ocorreguts el passat dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. [Font: www.ceskfreixas.cat]

Ahir vaig rebre per totes bandes: per la dreta, pel centre i per l'esquerra. Vaig intentar plantejar un punt de vista diferent a la cobertura mediàtica que s'estava fent del bloqueig al Parlament d'un grup de persones, unes 2.000, que provenien, més o menys directament, de les acampades d'indignats de Barcelona i rodalies. I em van insultar, amenaçar i tractar de manipulador i ingenu, entre les coses més tovetes que vaig arribar a sentir.

No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.

Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:

Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.

Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.

També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?

En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.

Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.

Crònica de la presentació del curt "Gotas de Agua"

Començaven les Festes de Maig i estrenàvem el nou l'Hotel d'Entitats. El divendres dia 6 presentàvem a Alcanar el curtmetratge "Gotas de Agua". La Guerra Civil en general i la Batalla de l'Ebre en particular a generat moltíssims formats documentals: llibres, articles, documents d'arxiu, fotografies, etc. I ha fet córrer rius de tinta. I se n'ha parlat molt. Però, segurament, veure'n algunes escenes en un format de ficció i de curta durada, va ser una experiència diferent. Un Pont Penjat d'Amposta que no feia massa anys que s'havia construït després de reivindicar-se durant molt de temps i que acabava ara destruït per les bombes. Les encara imponents serres de Cavall i de Pàndols. El Castell de Miravet. El poble de Corbera d'Ebre, en ruïnes. I entremig, una història de ficció...

També ens van explicar com es va fer tot, des de darrera de les càmares però també des de davant. Rubén Molina, co odirector del curt, ens va fer cinc cèntims del projecte en sí, fins a arribar a ser una realitat. Un dels acotrs, Marc Barberà, ens va explicar com va pensar la seva interpretació, la del tinent Miguel, un personatge imaginari que era combatent de la Batalla. Per acabar, la historiadora ampostina Júlia Idiarte ens va ajudar a situar uns fets molt concrets dins el seu context.

Des del Casal Aixumara, el nostre agraïment a tot l'equip de creadrs del curt i també a tots els que vau compartir el moment amb nosaltres: gràcies per la vostra assistència!

Presentació del curtmetratge "Gotas de Agua"

Des de la creació del Casal Aixumara l'any 2008, hem vingut treballant i organitzant actes al voltant de diverses temàtiques que sempre hem cregut de necessària reivindicació. El proper acte, que farem en l'arrencada de les Festes de Maig d'Alcanar, anirà al voltant de la memòria històrica. És cert que s'ha parlat i fet molt per recuperar la nostra memòria col·lectiva, però és igualment cert que, encara, queda molt per fer. Tant des del teixit associatiu, com des de partits i sindicats, administracions públiques i igualment des de la ciutadania en general. En aquest context hem pensat acte nou acte:

Presentació del curtmetratge "Gotas de Agua", inspirat en els fets de la Batalla de l'Ebre i dirigit pel jove ampostí Jaume Moya de Juan.

A continuació, farem un col·loqui amb:

Rubén Molina (codirector)

Irene Oriach (productora)

I també comptarem amb la presència de

Júlia Idiarte (historiadora)

Divendres, dia 6 de maig a les 20.30h

Hotel d'Entitats (antiga caserna de la Guàrdia Civil)

Ronda del Remei, Alcanar.

Tea Party: l'experiència valenciana

Editorial de Vilaweb de Vicent Partal del 10 de gener del 2011.
Font: Vilaweb

L'atemptat de dissabte a Arizona ha alçat una polseguera enorme. Sarah Palin i el Tea Party havien posat, literalment, dianes contra la congressista Gabrielle Giffords. L'atacant les va interpretar literalment i ara això ha portat el país a discutir si, en el ja famós mapa de la governadora d'Alaska, hi havia intenció o no n'hi havia. Un debat, em tem, inútil.

Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.

En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.

La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.

La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.

Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.

I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.

La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...

I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.

Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.