Més reflexions sobre la revolta del Vives

Amb aquesta entrada completem una xicoteta sèrie extreta del bloc d'Enric Iborra, catedràtic de català a l'Institut Lluís Vives de València. (la primera part la trobareu aquí).

En l’entrada anterior vaig intentar explicar una mica els factors que hi ha en l’origen de la revolta del Vives. Ara voldria parlar de l’altra cara de la moneda: la repressió policial. Ahir, i fins ben entrada la nit, la ciutat de València va ser un caos de talls de trànsit, corregudes, càrregues de la policia, sirenes dels furgons i el soroll sinistre de l’helicòpter sobrevolant el centre de la ciutat a molt poca altura. Cap a la nit, les protestes es van estendre al campus universitari de Blasco Ibáñez. Em va venir al cap aquell aforisme de Joan Fuster: «Ser perseguit, és ja una victòria.»

S’ha parlat d’actuació “desproporcionada” de la policia. Caldria dir les coses pel seu nom: es tracta de “brutalitat” i “salvatgisme”. Van agredir tothom. El diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, que es va acostar al Vives per interessar-se per la nostra situació, també va rebre. Curiosament, o no, l’ús de la violència per part de la policia va anar acompanyat d’una exhibició d’ineficiència total. Uns tres-cents estudiants només els van fer anar de corcoll (de “puto culo”, dirien els meus alumnes) durant tota la vesprada.

Evidentment, hi ha una pregunta que es fa tot el món i que no és fàcil de contestar. Quina és la raó d’aquesta violència extrema per part de la policia? Es tracta d’una mena d’assaig general davant de tot el que se’ns ve damunt? ¿Un avís del que pot passar si la gent no es comporta dòcilment, com fins ara? No estan defensant la legalitat, sinó simplement que quede clar qui mana. Per a “ells”, la legalitat no és més que una extensió de la porra. El problema o el pecat ja no és el tall del trànsit, sinó la insolència i el mal exemple dels estudiants. Però què s’han pensat? És que encara no han après en quin país viuen?

Una altra qüestió que és inevitable plantejar-se és per què aquesta violència extrema de la policia s’està produint, precisament, a València. Crec que no és una casualitat. Diguem-ne que forma part ja d’una tradició. Des del temps de la transició política la ultradreta ha actuat, i actua a València, amb una impunitat total, mantenint una relació més que cordial amb les forces de l’ordre i amb instàncies judicials. I la dreta valenciana s’ha caracteritzat per ser de les més bèsties de l’estat. Però, per què? Estic convençut que són les conseqüències d’una factura que s’està pagant des de fa molt de temps: València va ser l’última ciutat de la República que es va rendir al general Franco. Com a conseqüència, la repressió que va seguir el final de la Guerra Civil va ser d’una especial virulència al País Valencià, i això marca. Vicent Partal ha publicat un article a Vilaweb, Per què tanta violència a València?, en què ho explica molt bé.

Que això va passar fa molt de temps? Molts fets del present més actual tenen arrels molt fondes en el passat. Observem, a més, alguns dels personatges del drama o de la farsa. En primer lloc, el cap superior de policia de València, Antonio Moreno. Aquest individu sinistre es va referir ahir als estudiants com “el enemigo”. Pobre, el subconscient el va trair. Segons informa Vilaweb, manté relacions estretes amb l’extrema dreta valenciana.

Continuem encaixant peces del puzzle i passem a la delegada del govern, Paula Sánchez de León, que ha fet carrera política de la mà de l’ínclit don Fransisco Camps. És una representant típica de la classe dominant valenciana, una senyoreta de casa bona. Té un càrrec públic i no sap dir dues paraules seguides en valencià, que, com tothom sap, és cosa del populatxo i dels subversius. Ahir, finalment, va parlar i s’ho hauria pogut estalviar, perquè només va dir que imbecilitats. Cap assumpció de responsabilitat. Responsabilitat? Cómo dise? Pobra, hi ha paraules que no són en el seu diccionari.

No us enganyeu: el Moreno i la Sánchez són les dues cares de la mateixa moneda.

Ja vaig comentar-vos que no m’ha estranyat la reacció dels alumnes del Vives. El que sí que se’m fa estrany és el silenci i la inactivitat de molts. Hi ha molt més instituts. Hi ha la universitat. Hi ha altres ciutats. El Vives no pot carregar tot sol amb la lluita i necessita descansar. Prou i massa ha fet d’iniciar-la.

[Font: La serp blanca]

La revolta del Vives

Un alumne, Miquel, em pregunta per què no dic res en la serp blanca de les mobilitzacions que estan duent a terme els estudiants de l’IES Lluís Vives. Li conteste que no pensava fer-ho, perquè tant els mitjans de comunicació com la xarxa se n’estan fent ressò i jo poca cosa puc aportar-hi des d’un bloc literari. Ràpid de reflexos, em va assenyalar, en to de retret, que no tot ha de ser literatura. He de reconèixer que em va encertar el punt feble.

Abans de dir alguna cosa sobre aquestes mobilitzacions, voldria explicar-vos dues característiques del Vives, que ajudaran a entendre una mica el que està passant a tots els qui no treballeu o estudieu en aquest centre. La primera és que la majoria del seu alumnat és molt bo acadèmicament. És intel·ligent i responsable. Tot plegat fa que reaccionen de seguida contra les barbaritats que altres troben normals o secundàries. L’altra característica, decisiva, és que el Vives està situat en un dels punts més cèntrics de la ciutat de València, al costat del carrer Xàtiva, enfront de l’Estació del Nord i de la plaça de bous. Això vol dir que qualsevol “incident” que ocorre al Vives té un ressò immediat. Si de tallar el trànsit es tracta, l’emplaçament de l’institut és senzillament immillorable. Tallar el trànsit al carrer Xàtiva significa crear en un no res el caos circulatori al centre de la ciutat. Les xarxes socials han fet la resta.

Sóc testimoni que tant la directiva del centre com el claustre de professors han tractat de frenar els alumnes des del primer moment, demanant-los que no porten a terme cap acció que no siga estrictament legal, que eviten qualsevol enfrontament amb la policia i que no tallen el trànsit. Els alumnes, però, pensen d’una altra manera i no han fet cas d’aquestes recomanacions. En una reunió entre professors i alumnes per tractar aquesta qüestió, una alumna va dir que les mesures estrictament legals que proposàvem no eren efectives i no molestaven. No va dir, però ho va deixar a entendre, que ells sí que sabien el que s’havia de fer. Avui, el New York Times s’ha fet ressò de la seua protesta.

En la mateixa reunió se’ls va indicar també que la jornada escolar s’havia de respectar i que no es podia pertorbar amb cap mena d’acció reivindicativa. En aquest punt els alumnes han obeït. S’han dedicat a tallar el trànsit després de l’última classe, acabada ja la jornada escolar, a tres quarts de tres. Hora punta.

Ja sabeu el que ha passat al llarg d’aquesta setmana. Caos circulatori al centre de València, alumnes colpejats i agredits, detencions, denúncies i amenaces. En un exercici de fantasia que hauria fet les delícies de Walt Disney, l’autoritat competent ha justificat l’actuació policial de dimecres passat pel fet que un estudiant «la emprendió a mordiscos y zapatazos contra un agente». Una altra agressió, sembla, és que a un servidor de l’ordre li va volar la gorra del cap enmig de la trifulca. «¡Mi gorra! ¡Mi gorra!», cridava enfollit, com si li hagueren arrencat la pell.

L’actitud del professorat no ha impedit que la conselleria pressione cada dia a la directiva del centre, com si fos la instigadora de la revolta dels estudiants. Des de la conselleria no poden acceptar ni comprendre que els alumnes hagen pres pel seu compte una sèrie d’iniciatives que s’escapen de les vies habituals, i que per això mateix són menys previsibles i més incontrolables. Sembla que van a per la directora. Una altra perla: la conselleria ha exigit a la directiva que retire les tímides pancartes que s’han penjat contra les retallades en el sistema educatiu. Es veuen des del carrer Xàtiva i per aquest carrer passa molta gent a qualsevol hora del dia.

Ara, quan sóc a classe, tinc davant alumnes que han estat colpejats i denunciats, i que hauran de presentar-se a un judici. I que la denúncia els la van portar a casa a les dotze de la nit. A pesar d’aquesta política d’intimidació, continuen actuant de la mateixa manera. Més que l’actuació policial, que era d’esperar, m’ha sorprès la reacció dels alumnes, que no s’han acollonit gens i que han demostrat una capacitat d’indignació que alguns no comprenen, perquè no saben ni el que és.

És clar, ara ja no es tracta només dels alumnes del Vives. La porta de l’institut s’ha convertit en un punt de concentració per a improvisar manis i concentracions. És difícil pronosticar com evolucionarà tot plegat. L’1 de març comencen les mascletaes a la plaça de l’Ajuntament, també al costat de l’institut. El merder pot ser considerable.

Alguns s’han mostrat estranyats per la persistència i la tossuderia d’aquesta protesta. Un comentari habitual és que els alumnes estan “disparats”. La veritat, no sé de què se sorprenen. A mi em retallaran el sou, però al pas que anem els joves no cobraran un sou en la seua vida. A no ser que emigren. O que es revolten.

[Font: La serp blanca]

Lo cau de la bandolera censurat

Des del Casal Popular Panxampla volem explicar el procés pel qual ha estat denegada la nostra participació a la Festa del Renaixement amb la taverna del Cau de la Bandolera a les Avançades de Sant Joan com havíem fet els darrers tres anys. I manifestem el nostre convenciment que és una decisió política i no tècnica.

El passat 25 de maig com tots els anys, vam presentar la sol·licitud per instal·lar la taverna dintre del termini establert per l’anunci “licitació per a l’atorgament d’autoritzacions temporals per a la utilització privativa del domini públic mitjançant la instal·lació de tavernes de la Ruta de la Saboga de la Festa del Renaixement en la seva XV edició” i vam esperar fins el dia 2 de juny, la data en què es farien públiques, segons l’anunci, les avaluacions tècniques i les propostes d’ubicació. A la reunió on es van convocar totes les tavernes no se’ns va suggerir cap novetat rellevant. Dies més tard, en una reunió bilateral ens van comentar que estaven estudiant la possibilitat de convertir l’espai on des de fa tres anys muntàvem la nostra taverna en una zona d’espectacle, i que potser no podríem fer allà la taverna. Davant la nostra sorpresa i la insitència que una cosa no havia de ser incomptible amb l’altra, vam quedar que en continuaríem parlant. Sense tindre possibilitat de contrastar, valorar o negociar, se’ns va comunicar per escrit en data 29 de juny que se’ns ha adjudicat l’espai de la plaça del Paiolet.

En aquell moment, des del Casal, vam sol·licitar una reunió amb el regidor Domingo Tomàs, amb l’ànim, i l’esperança, de buscar i trobar una solució raonada i compatible entre els nous interessos i plantejaments de la Festa i la possibilitat de mantindre la presència de la nostra taverna a les Avançades de Sant Joan. No aconseguim poder tindre la reunió fins el dia 6 de juny, i el resultat de la qual és decebedor. Novament, el regidor de festes Domingo Tomàs, només ens ofereix l’opció de fer taverna a la plaça del Paiolet. El mateix regidor reconeix que fins i tot ell pot entendre que considerem incorrecte el procediment, però que ell el considera correcte i ens insta a respondre-li al dia següent si acceptem l’espai del Paiolet, perquè s’han d’imprimir cartells, díptics...

És a dir, a tres setmanes del començament de la festa del Renaixement i després de més d’un mes d’haver presentat la sol·licitud, el regidor Domingo Tomàs ens comunica que tenim un dia per decidir si fem la taverna al Paiolet. Després de 7 anys participant i col·laborant en la festa, el seu màxim responsable ens ofereix un dia per estudiar el seu emplaçament i les seues possibilitats. Un dia per calcular els costos d’adaptar o canviar la infraestructura i el material. I conscientment ens ofereix la plaça del Paiolet, on cap taverna s’ha afiançat perquè és un espai amb sol durant tot el dia, mosca negra a la posta del sol i fora d’ambient a la nit.

A la mateixa reunió, el senyor Domingo Tomàs ens va explicar que la nostra taverna ha estat desplaçada de la seua ubicació tradicional perquè han cedit la gestió de l’espai a una associació, que muntarà un campament i punt de venda (eufemisme de taverna). I ens explica que el canvi és legal perquè aquest espai, des d’aquest any, queda fora de la ruta de la Saboga (feta la llei feta la trampa).

Des del Casal Popular Panxampla entenem que aquest és un mal precedent per la festa del Renaixement, perquè el senyor Domingo Tomàs ha menystingut una entitat de la ciutat i ha decidit sense negociar. I volem recordar que les entitats i associacions som part fonamental de la festa i no actors secundaris sense veu.

També afirmem que aquesta decisió no té un caràcter tècnic sinó polític. Des de la campanya per la retirada dels símbols franquistes de Tortosa, l’ajuntament de Tortosa ens ha posat obstacles per organitzar activitats i ara ens expulsa de la festa del Renaixement, perquè enviar-nos a la plaça del Paiolet és expulsar-nos. El mateix regidor, tot i ser conscient de com havia anat el procés, es va negar a fer cap gestió per autoritzar la nostra taverna al carrer Gil de Frederic, on s’ubica el Casal Popular Panxampla.

Des del casal Panxampla lamentem que l’alcalde de Tortosa i el seu equip de govern no contemplen la crítica política com un valor positiu, democràtic i constructiu per la ciutat. I preferiríem que se centraren a solucionar els greus problemes de la ciutat com les retallades que afecten al nostre hospital i altres serveis socials bàsics.

També volem transmetre un missatge positiu i d’agraïment a les persones que ens han donat suport i els garantim que aquestes maniobres ens cohesionen com a col·lectiu i ens animen a seguir lluitant per una societat més justa davant el caciquisme que es pensa que té dret a controlar-ho tot.

Finalment desitgem una festa reeixida tant per l’organització com per les entitats que tindran la sort de poder participar.

Tortosa, Terres de l'Ebre

19 de Juliol de 2011

Casal Popular Panxampla

L’endarreriment social de Catalunya i Espanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari ARA, 19 de juny de 2011 [Font: http://www.vnavarro.org]

Aquest article analitza el gran endarreriment en despesa pública social de Catalunya i d’Espanya que les polítiques actuals del govern de la Generalitat (i del govern d’Espanya) estan empitjorant.

No hi ha plena consciència en els establishments polítics, econòmics i financers de Catalunya i d’Espanya de l’enorme endarreriment social de Catalunya i d’Espanya. Trenta-tres anys després de la fi d’una dictadura caracteritzada per una enorme insensibilitat social (quan el dictador va morir, Espanya es gastava només el 14% del PIB en el seu estat del benestar, molt menys que la mitjana dels països que més tard passarien a conformar la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que era un 22% del PIB) Catalunya i Espanya continuen amb la despesa pública social més baixa de la UE-15 (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). No cal dir que Catalunya i Espanya han corregit part d’aquest dèficit durant el seu període democràtic. Així, Espanya va passar d’un 14% del PIB al 1975 a un 24% al 1993 (tot i que la UE-15 també va pujar d’un 22% a un 28%), retallant per la meitat el dèficit de despesa pública social entre Espanya i la UE-15 (passant del 8% del PIB a un 4%). A Catalunya els canvis van ser semblants, ja que el finançament de l’estat del benestar en aquell període depenia primordialment de la despesa pública social de l’Estat espanyol.

Però l’entrada d’Espanya a l’eurozona va frenar aquesta correcció del dèficit. La reducció del dèficit de l’estat (obligada per assolir el criteri de Maastricht) es va fer a base de reduir la despesa pública social, transferint-se els fons de les àrees socials a la correcció del dèficit estatal, seguint polítiques molt semblants a les actuals: retallades de despesa pública social per a reduir el dèficit de l’estat. És interessant assenyalar que llavors, com ara, l’altra alternativa per baixar el dèficit, augmentar els impostos, ni tan sols es va considerar. En realitat, els impostos van anar baixant durant el període 1996-2008, creant-se les bases per determinar el dèficit estructural de l’estat, que no va aparèixer en la seva dimensió real a causa de romandre ocult com a resultat del gran creixement econòmic i dels elevats ingressos a l’estat com a conseqüència.

A partir del 2003 a Catalunya i a partir del 2004 a Espanya, els governs d’esquerra van augmentar notablement la despesa pública social reduint el dèficit de Catalunya i Espanya amb la UE-15, aconseguint el 2007 la major reducció del tal dèficit social. Però fins i tot en aquell moment, la despesa pública continuava sent la més baixa de la UE-15. I aquesta situació s’ha anat deteriorant a partir de llavors, com a conseqüència de la crisi.

Un argument per explicar aquest endarreriment és que no hi ha recursos, la qual cosa no és del tot certa. Catalunya no és pobra. El seu nivell de riquesa representa el 110% de la mitjana de la UE-15. En canvi la seva despesa pública social per habitant és només el 73,3%. Si fos el 110%, Catalunya es gastaria 19.600 milions d’euros més. Aquests recursos existeixen. El que passa és que ni l’estat central ni la Generalitat els recullen. En conseqüència, Espanya i Catalunya són els països de la UE-15 que ingressen menys recursos a l’Estat, només una quantitat equivalent al 34% del PIB, comparat amb el 44% a la UE-15 i 54% a Suècia (el país que té un estat del benestar més desenvolupat).

Però a més de baixos recursos, la recollida d’aquests recursos és regressiva. Així, un treballador de la manufactura (que és el treballador més ben pagat a qualsevol país) paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. L’1% de renda superior a Catalunya, tanmateix, paga només el 20% del seu homòleg a Suècia. Si la política fiscal de Catalunya i d’Espanya fos la de Suècia, l’estat a Espanya (incloent la Generalitat de Catalunya) ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que recull.

Això permetria no només cobrir el dèficit, sinó, més important, crear llocs de treball. El major problema, no només social sinó també econòmic que té Catalunya i Espanya, és la desocupació. Si Catalunya i Espanya tinguessin el percentatge de la població adulta que treballa en l’estat del benestar de Suècia (el 25% en lloc del 9%), es crearien gairebé 5 milions més de llocs de treball dels que hi ha ara, eliminant, per cert, l’atur (que és gairebé de 5 milions). I aquí està el quid de la qüestió. No és l’escassa despesa pública el problema, sinó els baixos ingressos a l’estat i la seva regressivitat. Aquest és el problema. Per cert, el dèficit fiscal de Catalunya versus Espanya (que s’ha de corregir) és només una causa menor del dèficit social de Catalunya, doncs aquest és molt més gran que el dèficit fiscal.

Veure article en PDF

Ahir vaig rebre per totes bandes

Article del cantautor Cesk Freixas sobre els incidents ocorreguts el passat dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. [Font: www.ceskfreixas.cat]

Ahir vaig rebre per totes bandes: per la dreta, pel centre i per l'esquerra. Vaig intentar plantejar un punt de vista diferent a la cobertura mediàtica que s'estava fent del bloqueig al Parlament d'un grup de persones, unes 2.000, que provenien, més o menys directament, de les acampades d'indignats de Barcelona i rodalies. I em van insultar, amenaçar i tractar de manipulador i ingenu, entre les coses més tovetes que vaig arribar a sentir.

No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.

Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:

Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.

Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.

També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?

En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.

Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.

Tea Party: l'experiència valenciana

Editorial de Vilaweb de Vicent Partal del 10 de gener del 2011.
Font: Vilaweb

L'atemptat de dissabte a Arizona ha alçat una polseguera enorme. Sarah Palin i el Tea Party havien posat, literalment, dianes contra la congressista Gabrielle Giffords. L'atacant les va interpretar literalment i ara això ha portat el país a discutir si, en el ja famós mapa de la governadora d'Alaska, hi havia intenció o no n'hi havia. Un debat, em tem, inútil.

Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.

En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.

La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.

La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.

Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.

I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.

La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...

I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.

Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.

Tortosa, quina capital?

Els companys del Casal Popular Panxampla de Tortosa van engegar fa temps, una campanya per a eliminar la simbologia feixista que encara es manté dreta a la capital ebrenca. Ara però, la moció popular, arribarà a la premsa i en breu serà debatuda pel ple municipal de l'Ajuntament tortosí, El monument del mig del riu, la nomenclatura del 13 de gener i de Joaquim Bau són al centre del debat.
No hem d'oblidar, però no tal com ho van deixar els feixistes.

Podreu trobar tota la informació al respecte a: Tortosa, quina capital?

Barrejant política i esport

Ja hem parlat diverses vegades de les barreges constants entre política i esport a què ens tenen acostumats tant la premsa -esportiva o no esportiva- espanyola, com polítics, institucions i administracions espanyoles. Tant uns com altres, especialment pel que fa a la premsa, mostren igualment una curiosa obsessió a veure que som els catalans qui mesclem esport i política, mentre que la seva barreja, lluny de ser "ideològica", es tracta de "normalitat". Tot plegat ve al cas per una resolució aprovada al Parlament basc amb els vots del PSOE, PP i UPyD, on es demana que la selecció espanyola de futbol jugui a Euskadi. I davant aquesta barreja de política i esport, què n'ha dit la premsa espanyol(ist)a? Ho ha vist com a un gest de "normalitat", i ha aplaudit amb les orelles. És el cas del director del diari AS, Alfredo Relaño, que com en altres ocasions ens ha fet fruir amb les seves reflexions en un articles publicat la setmana passada.

[Font: Racó Català]
L'article en qüestió es titula "Hacia el entendimiento por el deporte" ("Cap a l'entesa per la via esportiva"), i cal parar atenció al tercer paràgraf. És allà on Relaño parla de la "normalitat" (citada dues vegades). Es allà on assegura que és "natural" és barrejar política i esport, que la petició del Parlament basc demanant la presència de la selecció espanyola i de la Vuelta Ciclista a España a Euskadi és "conseqüència natural" de la "nova majoria" al govern basc.
Tot plegat ho troba com a "un pas més cap a la normalitat", cap a "la recuperació de quelcom que tenia el País Basc i que va perdre, que va formar part de les seves tradicions, i que respon al desig de molta gent". Que una cambra política demani la presència d'una selecció esportiva en un territori és, per Relaño, "normalitat" i "conseqüència natural". I considera que la petició compta amb el suport i els desitjos "de molta gent". Que bàsicament és el contrari del que diu el periodisme espanyol (esportiu o no) quan una cambra política aprova mocions a favor d'una selecció que no sigui l'espanyola. Aleshores ja no és "natural" sinó que estem parlant de la "imposició" de les opinions d'una suposada minoria antiespanyola cap a la majoria que se sent espanyola (però amb naturalitat eh?).
Perquè per Relaño la proposta del Parlament basc cerca "l'entesa des de l'esport" i vol fer "un pas més cap a la normalitat". És l'estratègia típica del periodisme espanyol, embolcallar tot el que té a veure amb Espanya i amb l'espanyolisme amb la "normalitat" i la "naturalitat", i tot el que té a veure amb altres nacions de la Península Ibèrica amb la radicalitat i l' egoïsme, amb els curts de mires i les societats tancades i endogàmiques.
I és que quan la premsa espanyola parla de no barrejar política i esport, el que vol dir és que són ells i només ells qui poden fer-ho, perquè, recordem-ho, tot plegat forma part de la "normalitat". Sentir-se només espanyol és "natural", però sentir-se només basc o només català és radical i excloent. I mesclar, per tant, política i esport només és "natural" i lícit de fer si es fa des de l'espanyolisme. Ho poden fer ells i tots els qui disposen d'un Estat propi. Els Jocs Olímpics són el perfecte exemple de com barrejar política i esport. O les competicions de seleccions de futbol (Mundial, Eurocopa...). L'exercici de cinisme és important.
Si s'animen els equips espanyols com si ens hi anés la vida, si s'exhibeixen milers de banderes espanyoles, i si hom es pinta la cara amb els colors de la rojigualda, llavors és que estem al davant d'una tempesta de naturalitat, d'onades d'espanyolisme natural que envaeixen els mitjans de comunicació. Però si la barreja política-esport la fa algun no-espanyolista, la tempesta de naturalitat es converteix en una espiral de radicalitat excloent (la famosa "deriva soberanista"). La mescla políticosesportiva es planteja doncs com a lícita només si la fa l'espanyolisme. La resta, tot el que no és espanyolisme, no és digne ni d'accedir a la cuina de les mescles. És territori reservat de l'espanyolisme "natural". Per això el proper cop que sentim a dir que no s'ha de barrejar política i esport, ja sabrem d'antuvi que va per algun indigne no-espanyol, que ha gosat trepitjar el territori de la "naturalitat".
Un exemple: la senyera que duu el Barça de futbol a la samarreta, és barrejar política i esport, segons el periodisme espanyol. En canvi que el Madrid o el Sevilla portin la bandera espanyola, és naturalitat. Brillant.
Si fa no fa com el tema del Consejo Superior de Deportes (CSD) i el nyap del futvolei. Barrejar política i esport es pot fer a tots els nivells per mirar d'impedir l'oficialitat internacional de les seleccions catalanes, o per impedir partits Catalunya-Espanya. En definitiva, la normalitat espanyola. És el que té ser així de "natural", com els iogurts.

Grècia en flames

Què està passant a Grècia? En el següent post no esperem donar una resposta a això però si fer una important sintetització del per què? com han evolucionat els incidents... Tot això gràcies a un article publicat a Vilaweb el passat dijous 11/12.

[Font: Vilaweb]


Desenes de milers de joves grecs ocupen els carrers des de dissabte al vespre. La mort d'Alexandros Grigoropoulos, abatut per la policia, ha desencadenat una onada de violència i d'atacs no mai vista des del final de la dictadura. Però, en el fons de tot plegat, hi ha la frustració de la Generació 700, l'equivalent dels mileuristes, que han de viure amb un salari inferior als set-cents euros al país més corrupte i ineficaç de la Unió Europea.

G-700 no és pas el nom de cap grup organitzat, ni de cap partit, ni de cap associació. Té per expressió més o menys pública un bloc i un Butlletí de correu. Hi ha articles difosos en tot de llengües per webs de tota mena com aquest (traducció al català) i pàgines de Facebook en record del noi assassinat que han sumat més de cent mil membres en menys d'una setmana, o 'twitters' com el #griots, que informen sobre les manifestacions.

Molts joves grecs viuen des de fa anys en estat de frustració perquè passar amb set-cents euros els és impossible. A la Unió Europea el salari mínim és molt variable. Però, en tots els càlculs, Grècia sempre ocupa l’últim lloc, o el penúltim, dels quinze estats que formaven la UE abans de l'ampliació. Darrere seu sol haver-hi Portugal, l'estat espanyol i Itàlia. Els estats de la franja meridional de la Unió són els únics que accepten salaris mínims inferiors als mil euros (Grècia, 657), lluny de la mitjana dels quinze (1.160 euros) i molt lluny de Dinamarca que és, segons l'Eurostat, el país amb el salari mínim més alt (1.850 euros).

Aquesta dada no és aïllada. Un estudi recent de la Unió Europea considera la política social grega la més ineficaç d'Europa. Segons l'informe, que recollia el diari grec Kathimerini, Grècia és el país amb més pobres, ensems amb Letònia, i el que aplica polítiques socials que menys reïxen a reduir la pobresa: d’un 9%, mentre que la mitjana de la Unió és del 38%, i a Suècia del 59%. (Per cert, segons aquest estudi, l'estat espanyol té la segona política menys eficaç de reducció de la pobresa, d’un 17%.)

Això sí, la corrupció és rampant a Grècia. En l'informe anual de Transparency International Grècia ocupa la posició 57, entre Itàlia i Turquia: l’última de la Unió Europea d'abans de l'ampliació, i la 25a dels 27 estats actuals. I això explica també que un percentatge gran de la població juvenil grec no rebi el suport que hauria de rebre.

La suma de tots aquests factors augurava, ja fa mesos, que alguna cosa podia passar. Només calia una excusa, que va arribar dissabte de la manera més tràgica.

La mort d'Alexis

Dissabte una unitat especial de la policia grega va topar amb un grup de joves a Atenes. Epaminondas Korkoneas, un oficial de trenta-set anys, va disparar a Alexandros Grigoròpoulos i el va matar. El policia sosté que el van provocar i que va engegar un tret d’advertència que va matar de rebot. Els testimonis visuals discrepen d’aquesta versió; la majoria sostenen que els nois no feien res en el moment de l'atac i que el policia va disparar directament a Alexandros, en una actitud provocativa. Periodistes grecs consultats ahir per VilaWeb deien que seria molt difícil de saber què va passar de debò, però que els estranyava l'agressivitat de la policia, alimentada segurament per una topada anterior, 'verbal i poc important'. Hi ha qui diu que el grup de joves i el de policies ja es coneixien i que entre els policies hi havia militants de l'extrema dreta.

Sigui com sigui, els aldarulls i la violència van esclatar tot seguit i s'han escampat per tot el país. Grigoròpoulos ha esdevingut un símbol i la seva fotografia i el seu nom, en la forma familiar Alexis, apareix per tot arreu.

Gairebé a totes les ciutats gregues hi ha hagut incidents. A la majoria els estudiants universitaris ocupen les aules o han tancat els centres. A Atenes han atacat el Parlament i han cremat alguns edificis de la plaça Sintagma. També han saquejat moltes botigues del centre de la ciutat. El rector de la Universitat d'Atenes ha dimitit, el ministre d'Interior ha presentat dues vegades la dimissió i els policies responsables dels fets són a la presó. Amnistia Internacional ha acusat de brutalitat el govern grec, han circulat fotografies de policies grecs apuntant directament amb pistoles als manifestants.

El ressò dels incidents del 1973

La batalla campal que trasbalsa tot Grècia té una altra característica especial. Va començar al barri atenenc on hi ha l'Institut Politècnic, centre de la insurrecció contra la dictadura dels coronels. El 17 de novembre de 1973 tancs de la dictadura, que aleshores ja feia sis anys que durava, van entrar al Politècnic per jugular la revolta democràtica dels estudiants. Encara avui no se sap quants estudiants hi van perdre la vida, però sol parlar-se d’una quarantena. En la lluita contra la dictadura aquest incident va esdevenir tot un símbol que després, ja en democràcia, ha estat glorificat. En totes les escoles s'explica l'heroïcitat dels joves del Politècnic i per això no és estrany que ara hi hagi qui faci comparacions.

Polítics desconcertats

Mentrestant, el govern sembla desconcertat. El primer ministre Kostas Karamanlís de Nova Democràcia, nebot de l'ex-president Konstantin Karamanlís, ha expressat el seu 'dolor' per la mort del jove, però no ha acceptat la dimissió del ministre de l'Interior. Aquests darrers dies han circulat tot de rumors sobre possibles intervencions militars per a aturar les revoltes, però no s'ha fet res en concret. Ara, a mesura que han anat passant les hores, el govern ha anat endurint les declaracions.

L'oposició va començar donant suport als estudiants però ara ja no sap gaire què fer. Les enquestes d'opinió, per primera vegada en vuit anys, donen possibilitats de guanyar les eleccions als socialistes del PASOK, i George Papandreu, que n’és el cap, s’ha anat separant del moviment dels estudiants i criticant-ne la violència, alhora que critica el govern. Papandreu és fill i nét d’ex-primers ministres grecs i aquest fet, i que Karamanlís sigui nebot d'un ex-president, és presentat per alguns grups d'estudiants com la demostració que la democràcia grega és segrestada per uns pocs. (George Papandreu és l'actual president de la Internacional Socialista.)

A l'esquerra del PASOK, el Partit Comunista balla entre el suport als estudiants i la denúncia de la violència, i la Coalició de l'Esquerra Radical és l'únic grup parlamentari que fins ara sempre ha fet costat als manifestants.

En general, la magnitud de la protesta i de la violència amb què s'expressa ha desconcertat la classe política grega, que veu com la G-700 es defineix no solament contra el govern de dretes, sinó contra l'actual sistema grec de partits, amb reaccions i declaracions que l’acosten als grups autònoms de final del segle passat, o a l'anarquisme i tot.

El gran interrogant és ara de saber on porta tot plegat. El govern sembla que espera que les manifestacions vagin esllanguint-se a poc a poc i que d'aquí a uns quants mesos tot sigui un record, però pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment.

Detencions a Barcelona

Els mossos d'esquadra han detingut dos joves pels aldarulls causats en la manifestació que s'ha fet anit al centre de Barcelona en solidaritat amb el noi mort a Grècia. Els manifestants s'han enfrontat amb la policia quan la protesta ha arribat a l'avinguda Francesc Cambó. Segons fonts policials, la manifestació, que ha aplegat centenars de persones, ha acabat amb dos mossos ferits lleus i diverses destrosses al mobiliari urbà. Els manifestants també han bolcat contenidors al mig del carrer i han atacat un caixer automàtic. Pel que fa als dos joves detinguts, l'un és una noia grega i l'altre, un noi que parlava en anglès als mossos d'esquadra i anava indocumentat.

I escriuré els noms....

Avui publiquem l'article del director de Vilaweb, Vicent Partal, publicat a data de divendres 12 de desembre.

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.


(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

[Font: Vilaweb]

19 de Novembre: VAGA D'INFORMÀTICS

Demà dimecres 19 de Novembre, hi haurà una manifestació de tots els estudiants relacionats amb les titulacions d'Informàtica, i vaga dels treballadors que s'ho puguin permetre.
Si en voleu saber les raons, us adjuntem el següent comunicat el qual sintetitza com està actualment la situació de les titulacions d'Informàtica.

Per entendre el que està passant:

Benvolgut, benvolguda, En els darrers dies hi ha hagut una sèrie d’esdeveniments i comunicatsque en algun moment poden haver ocasionat confusió respecte dels estudis universitaris d’Enginyeria i Enginyeria tècnica d’Informàtica: existeixen i seguiran existint!!! Com tots sabeu, des de fa uns anys el sistema universitari europeu està adaptant les seves titulacions al nou Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), també anomenat procés de Bolonya. Concretament, en el curs universitari 2006/2007 es van començar a implantar alguns màsters universitaris (anomenats “oficials”) en algunes universitats espanyoles. Així mateix, a finals de l’any passat, es va publicar el Real Decret 1393/2007, de 29 d’octubre de 2007, pel qual s’estableix l’ordenació de l’ensenyament universitari oficial. A partir d’aquest decret s’està iniciant un procés per adaptar totes les titulacions a l’EEES. Tanmateix, el procés d’adaptació de les “enginyeries que ja existien” no està essent senzill. Quina és la situació actual? I com es concreta en els estudis d’Enginyeria Informàtica? Abans del procés de Bolonya, a l’Estat Espanyol existia un catàleg de títols universitaris. De tal manera que totes les possibles titulacions oficials que es podien impartir estaven en aquest llistat tancat. Evidentment, superant les directrius, condicions i procediments que indicava la normativa i legislació corresponent. Ara, en el nou escenari EEES, el RD 1393/2007 estableix les directrius, condicions i el procediment de verificació i acreditació, que han de superar els plans d’estudis que condueixen a l’obtenció de títols oficials. Una vegada aprovats, aquests s’inscriuen a un Registre d’Universitats, Centres i Títols (RUCT). Així doncs, no hi ha un llistat a priori i tancat de titulacions oficials. Si ens centrem en les Enginyeries, quasi totes les Enginyeries són titulacions regulades. Això vol dir que, fins ara, l’obtenció dels títols els atorgava un conjunt d’atribucions professionals. En el cas de les Enginyeries Informàtiques (aquest terme engloba Enginyeria tècnica en informàtica de Sistemes, Enginyeria tècnica en Informàtica de Gestió i Enginyeria Informàtica) no ha estat mai així, malgrat que des dels Col·legis oficials d’Enginyeria i Enginyeria Tècnica d’Informàtica s’hi ha estat treballant, conjuntament amb la Conferència de Directors i Degans d’Informàtica de les universitats espanyoles (CODDI), amb el suport de la RITSI (associació que aplega els estudiants de les Enginyeries d’Informàtica d’Espanya), així com d’altres associacions vinculades amb la professió (ALI, AI2, etc.). Concretament, el RD1393/2007, determina que per les professions regulades se seguirà el següent: /“Disposición transitoria cuarta. Títulos universitarios vinculados con actividades profesionales reguladas./ /A efectos de lo dispuesto en los artículos 12.9 y 15.4 del presente real decreto, serán de aplicación las actuales directrices generales propias de los títulos correspondientes, en lo que se refiere a su denominación, materias y contenido de las mismas, en tanto no se produzca la aprobación por el Gobierno de las condiciones que las sustituyan.”/ Això vol dir, que s’establiran directrius per a aquelles professions regulades. És a dir, pautes de com han de ser els continguts de certes titulacions. Són les anomenades “fitxes” que encara no s’han publicat pel que fa a l’àmbit de les Enginyeries. I aquí arriba la gran contradicció: donat que les Enginyeries Informàtiques no són professions regulades, sembla que no hi haurà “fitxes”, és a dir, directrius per a les titulacions corresponents, malgrat ser una Enginyeria com qualsevol altra. I això és el que s’està sol·licitant en la Proposta No de Llei (PNL) que es va presentar al Congrés el passat dimarts 28 d’octubre –i es desestimar!–, i que de nou es presentarà aquest cop al Senat, aquest dimecres, 12 de novembre de 2008, a les 16:00h. La qual es podrà seguir pel canal directe del Senat, vegeu http://www.senado.es/canal_senado/agenda/agcanal_46_2008.htm És a dir, les tecnologies relacionades amb la informàtica, habitualment englobades en la denominació de Tecnologies Informàtiques (o de la Informació) i de la Comunicació, o TIC, són actualment l’eina amb la qual la nostra societat, també anomenada Societat de la Informació, afronta gran part dels seves necessitats i un dels principals motors de progrés. Davant el gran desenvolupament, assolit en l’àmbit de la Informàtica, ciència i tècnica que tracta la informació mitjançant ordinadors, es fa necessari un marc regulador de la seva activitat. L’absència d’aquesta regulació deixa la porta oberta a que la falta de professionalitat arribi a causar greus perjudicis a la societat, com ens mostren sovint els mitjans de comunicació. És per prevenir aquest risc que ha d’establir-se un marc regulador que protegeixi l’interès general enfront de les conseqüències que comporta el desconeixement i la permanent adaptació que requereixen aquestes tecnologies, donat el seu altíssim dinamisme. Així doncs, no només les Enginyeries Informàtiques ocupen un espai propi i estan reconegudes per la societat, sinó que se’ls hi ha d’exigir certes responsabilitats civils en certs àmbits (a tall d’exemple podem citar la grans bases de dades corporatives, la telemedicina, etc.) en benefici de –i per protegir- la societat. Ben cordialment, Elisabet Golobardes Vicedegana Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtca de Catalunya Vicedegana Col·legi Oficial d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Catalunya Directora ETSEEI La Salle Universitat Ramon Llull

PER UNS ESTUDIS I UN TREBALL DIGNE!!!!