Guillem, un any més

Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa innocents.

Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.

Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.

Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.

Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.

Va per a tu, Guillem.

Un any més, no t’oblidem.

[Extret del blog de Xavi Sarrià]

Ànims Cesk!

Durant les dos últimes setmanes, el cantautor català, Cesk Freixas, ha rebut dos intents de censura per part de dos partits polítics de caire espanyolista, Ciudadanos i el Partit Popular han volgut censurar la seua actuació al festival Acústica de Figueres. Cesk Freixas va visitar la nostra població durant les passades festes d'Octubre, aviat en farà un any. Des d'aquí mostrem tot el nostre suport cap a una de les veus més reconegudes del panorama de cantautors del país, i un treballador per a la consciència de classe i país. Endavant les atxes Cesk. A continuació hi trobareu el seu comunicat.

Aquests dies sento impotència. És trist veure com funciona la política. Més trist és veure com i perquè menteixen els qui la fan. Quan ho veus de fora és diferent: penses que al món hi ha molt poca sort, t'animes a solidaritzar-te i et quedes tranquil. Més o menys és això, però és el que té la normalització del mal funcionament de la democràcia. Quan ho tastes en la pròpia carn, us asseguro que se sent impotència i tristesa. Lluny de fer-me rectificar, com pregona el comunicat del PP (per cert, rectificar? el què?), sóc molt conscient que aquest joc brut de tergiversacions i falses acusacions és una pràctica habitual utilitzada per moltes formacions polítiques, mitjans de comunicació i bona part de l'estructura judicial.

No vull entrar en aquest joc que proposen els Ciutadans i el Partit Popular. Un joc que es basa en la demagògia, distorsionar la realitat, simplificar el vertader conflicte i crear, sense parar, dogmes i veritats maximitzades. No hi vull entrar, però necessito dir el que penso, donar el meu punt de vista i denunciar públicament aquesta campanya de despropòsits.


* Davant de la mentida que han escampat aquests partits polítics, hem rebut centenars de correus electrònics, trucades i mostres de suport, des de diverses poblacions del País Valencià, de Mallorca i de molts indrets del Principat. Ho agraïm i ho valorem moltíssim. Una prova més que aquest projecte musical és també un projecte col·lectiu, que defensa una manera de veure i d'entendre el món que compartim un determinat sector de la societat catalana.

* En un context plenament democràtic, condemno tot tipus de violència que s'utilitzi amb finalitats polítiques. Tot i així, no em sento amb la obligació, per a res en absolut, de condemnar res. No sóc cap líder polític i no se m'ha d'exigir actuar com a tal. De la mateixa manera, si creuen que tenen el dret de recriminar-m'ho, demanaria als responsables del PP i Ciutadans que exigissin el mateix a tothom.

* Tampoc puc acceptar aquest xantatge, ja que la utilització de la condemna de la violència per obtenir-ne rendiment polític és partidista i no soluciona, per a res, el vertader conflicte. Jo no sóc basc. I és precisament el poble basc qui ha de decidir com solucionar el problema. Tanmateix, puc posicionar-me vers el conflicte a Palestina, per exemple, però és només el poble palestí qui decideix com buscar les respostes necessàries per arribar a una situació de pau.

* Una pregunta: quina autoritat moral té el Partit Popular per demanar que algú condemni quelcom, quan ells encara no han condemnat la dictadura franquista?

* Encara que pesi, sóc català i em sento dels Països Catalans. És una realitat en la que ens hi sentim identificades milers de persones arreu del país. Realitat que, en un context plenament democràtic, seria respectada.

* De la mateixa manera que se m'ha relacionat amb un moviment independentista que no és el meu, demanaria que obrissin les ments i que també se'm relacionés amb la resta d'independentismes d'arreu del món; pobles que lluiten per la seva llibertat, amb coherència i total legitimitat.

* Assenyalar-me com a violent és una simplificació del que realment els hi preocupa: que, sense violència, s'utilitzi la música i la cultura com a element per ajudar al canvi de consciències. A més, m'assenyalen com a violent sense presentar proves ni arguments. Perquè no n'hi han. Els i les qui em coneixeu sabeu perfectament com penso. És per això que no em fa falta justificar la meva militància i el meu activisme polític fora d'aquest projecte musical, perquè cadascú pensa i té les idees que vol. I les meves, així com les de tantes altres persones, són idees que parteixen del respecte, del cooperativisme, de la justícia, la igualtat i la llibertat.

* Quan es refereixen a organitzacions de l'Esquerra Independentista es refereixen a "organitzacions radicals i violentes", intentant deslegitimar un moviment popular prou ampli, en ple creixement qualitatiu i quantitatiu, que cada cop està demostrant tenir una presència més gran arreu de les nostres comarques. Que jo sàpiga, l'Esquerra Independentista és un moviment social legal, que participa, fins i tot, a les eleccions municipals del Principat de Catalunya, a través de la marca electoral CUP (Candidatures d'Unitat Popular). Senyors del PP i de Ciutadans: si això és ser violent, potser que tanquem la paradeta.

* Ambdós comunicats esmentaven Terra Lliure. En l'acte que vaig participar a Vic, es parlava dels 30 anys de l'estratègia independentista. Es tractava d'un acte commemoratiu del naixement de l'independentisme modern, tal i com l'entenem avui dia. Agradi o no, Terra Lliure hi va tenir un paper transcendental. Perquè va marcar un abans i un després, i perquè va significar un inici, un punt de partida a nivell organitzatiu, per estructurar l'independentisme extraparlamentari. I no podem oblidar que, a banda de l'Esquerra Independentista, altres formacions polítiques com ERC també se n'han beneficiat. Relacionar la meva actuació (de dues cançons) en aquest acte amb la meva defensa cap a Terra Lliure és com intentar buscar les semblances entre un camp d'arròs i una cadira. És una relació simplista, amb l'únic objectiu de criminalitzar aquest projecte musical. També he actuat en poblacions governades pel PP, i això no significa, en absolut, que faci proselitisme de la dreta espanyolista.

* Cal recordar, també, que Iniciativa Internacionalista, candidatura que es va presentar a les últimes eleccions europees i en la qual hi vaig treballar des del grup de suport dels Països Catalans, va ser una candidatura legal, que recollia les lluites dels diversos pobles sense estat de l'Estat espanyol, i que va ser acceptada per la justícia espanyola, després que quedés demostrat que no hi havia cap lligam amb el “terrorisme” que buscaven.

* En un context plenament democràtic, la divergència d'opinions també seria respectada. Malauradament, aquestes formacions polítiques que han llençat tals acusacions, demostren no tenir cap mena de consideració cap aquelles propostes polítiques que qüestionen i posen en dubte Espanya, la seva unitat i el model d'Estat. No podem ser crítics, tampoc?

* Per tant, ens trobem davant d'un nou cas de criminalització política, motivat, essencialment, per diferències evidents en posicionaments ideològics. Per a ells, la llibertat d'expressió només serveix si és unidireccional: quan es diuen coses que no volen sentir, de seguida els hi calen les tisores. Això és el pensament únic. I haurien de començar a entendre que és innegable el creixement de l'independentisme en els últims anys.

Després de tot això, només volia agrair el suport de tantíssimes persones que ens han mostrat la seva solidaritat. I deixar clar que el proper dijous tenim una reunió amb el nostre advocat per mirar de denunciar el conjunt de mentides i acusacions que s'han fet des de les formacions polítiques de Ciutadans i el Partit Popular.

El dissabte 29 d'agost, us necessitem a Figueres. Prou criminalització: a les 19.00 hores del vespre, a la Plaça de l'Ajuntament.

No ens faran callar.
Visca la música i la cançó compromesa.

«El mataren per independentista»

A continuació hi podreu trobar l'entrevista publicada al diari El Punt el passat 21 de Juliol a Guillem Agulló, pare del jove Guillem assassinat ja fa més de setze anys a mans del feixisme espanyol. Esta entrevista s'ha publicat ara, tot just quan s'ha presentat a València l'informe Raxen que per desgràcia torna a posar el País Valencià al capdavant de les agressions, xenòfobes i feixistes.

En la recent presentació del darrer informe Raxen, Guillem Agulló va denunciar l'abandó institucional de les víctimes dels grups ultra i la impunitat amb què actuen. L'assassí del seu fill, condemnat a 16 anys de presó, només en va complir 4 i es presenta a les eleccions per Alianza Nacional

–El Moviment contra la Intolerància va convidar-lo a la presentació del darrer Informe Raxen que denuncia l'activitat racista, homòfoba i neonazi, però no va confirmar la seua assistència i aparegué espontàniament. Tenia reticències a unir la seua imatge a aquesta associació?
–«Guillem és un símbol de la lluita antifeixista, però té una vessant que el fa diferent. El van assassinar perquè era independentista. Era de Maulets i tenia relació amb el PSAN. La filosofia del Moviment contra la Intolerància és la de la defensa dels drets humans en el seu concepte més universal. Guillem és altra cosa. És la defensa, radical, de la identitat nacional catalana, sense que això supose deixar de respectar i tolerar els altres. El Moviment contra la Intolerància no aplica eixe sentit. Però coincidim: l'ésser humà està per damunt de tot, cap ideologia no val la mort de ningú. Lamentablement l'informe Raxen constata que la violència de signe ultra continua al dia.»
–Eixe informe torna a situar el País Valencià al front de l'activitat neonazi i feixista. Hi ha algun germen especial que ho explique?
–«Hi ha un gran sediment antidemocràtic, major que en cap altre lloc. Les bombes contra Joan Fuster i la quantitat d'agressions que es produïren en la transició van ser la manifestació d'una violència feixista que encara hui perdura sense que es produïsca cap reacció institucional.»
–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?
–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»
–Eixa versió va prevaldre també en el procés judicial per l'assassinat del seu fill malgrat les proves de les connexions dels acusats amb els grups d'ideologia neonazi. Què haguera significat el reconeixement d'eixa relació?
–«Haguera comportat la denúncia explícita, per part d'un tribunal, de l'existència d'organitzacions paramilitars, nazis i feixistes emparades per la policia i les institucions polítiques. Però no volgueren entrar en eixa via d'investigació i s'anà a jutjar estrictament l'autoria de la ganivetada. S'esforçaren molt a despolititzar el crim del meu fill. El reconeixement del seu assassinat per la seua militància nacionalista era traure a la llum les misèries de la transició valenciana, l'opressió del fet identitari amb els pactes de Manuel Broseta i Emili Attard que ens abocaren a un estatut de segona, i al conflicte no resolt de l'anomenada Batalla de València que ha servit d'aliment al manteniment de l'entramat feixista.»
–Considera que l'actual degoteig d'assalts a les seus d'entitats culturals i partits nacionalistes valencians tenen arrels comunes amb la violència que va posar fi a la vida del seu fill?
–«Té un fil absolutament directe. El blaverisme, el GAV, Espanya 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, etcètera... són el mateix. La connexió és clara. Tots arranquen de la teoria del falangisme: la unitat d'Espanya és fonamental, per damunt de les regions, i els qui vulguen trencar-la i no facen seus els símbols espanyols, són els seus enemics.»
–Acusa la delegació del govern d'evitar donar resposta policial a eixe tipus de crim, que anomena de baixa intensitat?
–«Les víctimes de crims feixistes només tenim el suport dels més pròxims i algunes organitzacions d'esquerra, però no de les institucions. La sensació d'impunitat és total. La llei de partits polítics, per exemple, s'aplica només a l'esquerra abertzale, però també hauria de servir per il·legalitzar els partits de l'extrema dreta que tampoc no condemnen la violència i fan apologia del genocidi.»

L'assassinat del jove Carlos Palomino

Farà gairebé dos anys de l'assassinat a sang freda del jove madrileny Carlos Palomino. Este cap de setmana passat el diari "El País" ha tret les imatges enregistrades per les càmeres de seguretat del Metro de Madrid, en la seqüència sencera s'aprecia com l'assassí de Carlos ja es prepara l'arma abans que els altres jóvens pugen al Metro, el que fa d'este assassinat sense cap mena de dubte un assassinat a sang freda i amb premeditació. Amb un moviment ràpid l'assassí, militar de professió, li clava la navalla al cor al jove Carlos deixant-lo greument ferit. Alguns mitjans intenten disfressar aquest assassinat amb una baralla entre bandes tot just per a amagar l'increment d'agressions de caire xenòfob i feixista que s'estan produint a l'Estat Espanyol, Carlos sempre restarà present.

Carlos en la memòria.

15 anys sense Guillem Agulló

Avui 16 de desembre s'ha organitzat un nou acte a Burjassot en record de l'assassinat feixista de Guillem Agulló ara fa 15 anys.

[Font: Vilaweb]

El Teatre Tívoli de Burjassot és ple a vessar en l'homenatge a Guillem Agulló, un jove militant de Maulets de Burjassot (Horta) assassinat d'una ganivetada per un grup d'extrema dreta a Montanejos (Alt Millars), el 12 d'abril de 1993. Avui, quinze anys després, família, amics i molts col·lectius continuen mantenint ben viu el record d'Agulló i denunciar la impunitat amb què actuen els grups d'extrema dreta al País Valencià, com constata el darrer informe Raxen.

En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana el 1995, el jutge va condemnar Pedro Cuevas, autor confés de la ganivetada, a catorze anys de presó per homicidi, va absoldre la resta del grup i no hi va veure motius polítics. Ara, Cuevas solament va fer quatre anys de presó i a les municipals del 27 de maig de 2007 es va presentar a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional per Xiva de Bunyol.

En l'acte d'avui, la Comissió 15 anys sense Guillem Agulló fa un triple homenatge antifeixista, dedicat als maquis de l'Agrupació Guerrillera de Llevant, a la família del jove militant comunista Miquel Grau i a la família de Guillem Agulló.

L'artista alcoià Antoni Miró s'ha sumat a l'homenatge amb el cartell de la campanya, una sèrie numerada de la làmina 'Tornarà al Sud' (imatge de portada).

Antifeixisme al País Valencià

Segons les últimes dades de l'informe Raxen del Moviment contra la Intolerància, el 2007 hi va haver al País Valencià sis-centes agressions amb mòbil feixista o racista. És per això que, sovint des de la societat civil, han aparegut plataformes i campanyes per denunciar la violència ultradretana i la impunitat amb què a vegades actua: Acció Popular contra la Impunitat, Antifeixistes.org (amb canal a YouTube) i Antiblavers, a més del Fòrum per la Memòria.

Homenatge musical

A més dels parlaments, a l'acte actuen Pep Gimeno 'el Botifarra', Al Tall, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Feliu Ventura, Obrint Pas i la Gossa Sorda, alguns dels quals han dedicat cançons a Guillem Agulló.