La 3a Marxa de Torxes de les Terres de l’Ebre reivindica la independència dels Països Catalans.

La Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre fa una crida a participar de manera unitària en la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.

El proper 10 de setembre, vespra de la Diada, la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre ha organitzat per tercer any una Marxa de Torxes per a commemorar de manera unitària la Diada. Enguany el lema de la marxa ha estat: les Terres de l’Ebre decidim SÍ als Països Catalans. Amb aquest lema, la Comissió ha volgut connectar les diferents consultes sobiranistes que s’han fet enguany al territori, alhora que reivindica la unitat dels Països Catalans i el paper central que tenen les Terres de l’Ebre. Com demostra el fet que dins de la Comissió i als actes organitzats hi participen persones i col·lectius de banda i banda del riu Sénia. A més a més, aquest lema en positiu vol representar una crida a fer passos endavant en la construcció dels Països Catalans com a nació lliure, superant les barreres antidemocràtiques que imposen els estats espanyol i francès.

Des de la Comissió fem una crida als diferents agents polítics i socials a donar-hi suport i a participar per tal de donar continuïtat a les diferents mobilitzacions que la societat civil ha protagonitzat al llarg de l’any. L’organització de consultes populars (Alcanar, Móra la Nova, Ulldecona, Xerta i Garcia), les mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Constitucional i les diferents iniciatives que s’estan generant són una mostra de l’avenç que està tenint d’independentisme, cal que aprofitem aquesta embranzida històrica per tal de teixir xarxes on la societat civil prengui el protagonisme i avançar cap a la independència.

Les marxes de torxes no són un fet aïllat del nostre territori, si no que durant els darrers anys s'han extés arreu del territori català i ja s'hi han adherit ciutats com Mataró, Manresa, Vilafranca del Penedès, Berga o Barcelona entre d'altres. (www.marxadetorxes.cat)

A les Terres de l'Ebre, la marxa sortirà puntualment del Castell de la Suda, de Tortosa, a les 20:00h i finalitzarà a la Plaça d'Alfons, on hi ha preparats diversos actes i parlaments. L’encarregada de llegir el manifest de la Comissió serà Glòria Ferrús, veïna d’Ascó i activista anticementiri nuclear, en reconeixement a les persones d’Ascó i de la Ribera per la seua tasca en defensa del territori. També hi intervindrà el pagès de Roquetes Joan Montesó, coordinador territorial de les Terres de l’Ebre d’Unió de Pagesos, que farà un parlament amb les reivindicacions de la pagesia com a eix central.

La nota musical la donaran la Rondalla de la Jota a la Plaça amb diferents cantadores i cantadors del territori. També hi participaran colles de gralles, dolçaines i tabals de Vinaròs, Roquetes, Tortosa i Jesús.

A la comissió hi participen: Òmnium Cultural, l'Associació Cultural Soldevila (Campredó), Maulets de les Terres de l'Ebre, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (Terres de l'Ebre), el Casal Popular Panxampla (Tortosa), La Sirga (Tivenys), el Casal Popular del Sénia (Vinaròs), la Coordinadora Obrera Sindical – COS, el Casal Aixumara (Alcanar) i la Federació d’Associacions per la Llengua Catalana (FOLC), cal recordar que a Comissió queda oberta al teixit social de les nostres terres.

Catalunya-Argentina: UN EXITÀS

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes vol felicitar primer de tot a la Federació Catalana de Futbol i a tota la seva junta directiva per la gran feina realitzada aquests últims mesos i culminada ahir amb el partit entre la selecció catalana i l'argentina al Camp Nou. En pocs dies s''ha passat de descartar el partit de Nadal, perquè calia acabar amb aquell model, a aconseguir celebrar el I Torneig Catalunya Internacional amb Cruyff de seleccionador i contra la doble campiona del món, Argentina.

Hem de ser conscients de la dificultat que comporta organitzar partits com aquest als quals la Federació Espanyola de Futbol hi posa traves de tot tipus perquè no tinguin repercussió i si s'escau, fins i tot perquè Maradona no aparegui per enlloc. Ahir, però, no van poder: 52 televisions de tot el món van conèixer la nostra voluntat de competir oficialment i molts espectadors van poder llegir en 7 idiomes diferents el nostre l'eslògan Una nació Una selecció! Per si la notícia de Cruyff assumint la selecció no va ser prou, ahir, la sola celebració del partit i la victòria assolida, segur que va servir perquè molts més situessin Catalunya al mapa del món.

53.000 persones, 10.620 més que en l'últim partit davant l'albiceleste, aquell jugat en època primaveral, fan del partit i de l'organització un èxit. I si ho acompanyem amb les dades d'audiència, encara més: prop d'un milió d'espectadors, 958.000 per ser més exactes, van seguir el partit per TV3 a Catalunya. Això equival al 32'1 % de share, quan el share mitjà de TV3 és del 15%. Ahir doncs, el Catalunya-Argentina va tenir el doble d'audiència de l'habitual a Televisió de Catalunya i 609.000 telespectadors més que l’últim Catalunya-Argentina del 2008. És evident que seguim sumant i que la progressió és positiva. La Plataforma es felicita també pel bon joc de la nostra selecció, fidel al model de Cruyff, així com pels gestos de solidaritat en el qual va estar emmarcat el partit gràcies a l’acord entre la Federació Catalana de Futbol i la Fundació Johan Cruyff .

En la línia de l’èxit global, ens satisfà enormement la nombrosa presència de públic a l’estadi. Els que hi vam ser, sabem de l’ambientàs que s’hi va viure i del poc que hi va ajudar la climatologia, no només d’aquell mateix dia a Barcelona, sinó de tota la setmana anterior, la més freda de l’any. I tot i això, 53.000 persones, suficients per emplenar la gran majoria d’estadis de tota Europa van decidir ser-hi. Cal estar-ne més que orgullosos del nombre d’espectadors i felicitar i agraïr la seva presència a cadascun d’ells. Recordem-ho: era un dia laboral, de nit, amb retransmissió televisiva i, malgrat el Trofeu Catalunya Internacional, era un partit amistós. Quants no serem el dia que Catalunya jugui un partit oficial de classificació per un mundial? Gràcies. En definitiva felicitem a tots els que dia a dia ens doneu suport per una causa difícil, complicada però on es demostra que avancem.

Felicitats a tothom, públic i jugadors; jugadors que van fer història tot derrotant 4 a 2 a Argentina, fita més que destacada per a qualsevol altre selecció del món.

Visca les Seleccions Catalanes i Visca Catalunya!

Una Nació Una Selecció

[Font: Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes]

[Vídeo] Correfocs. Alcanar. 11 Setembre '09

A continuació podreu vore un vídeo amb la figura que tancava l'actuació dels dimonis d'Alcanar durant los actes de la passada Diada organitzats a Alcanar pel Casal Aixumara. L'actuació dels dimonis va ser sense dubte una de les més aclamades pel públic, repetirem!?

Membres de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre pengen una senyera independentista al monument feixista de Tortosa

Membres de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre pengen una senyera independentista al monument feixista de Tortosa

Els activistes reivindiquen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i denuncien les pressions contra el poble d'Arenys.

Denuncien que 70 anys després de la Batalla de l'Ebre el feixisme continua present tan a nivell simbòlic com legal, amb una Constitució espanyola antidemocràtica que no permet el dret a l'autodeterminació.

Diversos membres de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre han penjat una estelada al monument feixista que hi ha al riu Ebre al seu pas per Tortosa. Amb aquesta acció s'ha volgut denunciar la criminalització que des de fa setmanes els partits espanyolistes estan realitzant contra el poble d'Arenys de Munt (el Maresme) i reivindiquen que sense dret a l'autodeterminació no hi ha democràcia, ja que el dret a decidir sobre la pertinença a un estat, està fins i tot internacionalment reconegut.

Les entitats integrants a la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre denuncien que 70 anys després de la Batalla de l'Ebre i de la victòria feixista les conseqüències de 40 anys de dictadura militar són palpables a molts nivells: a nivell simbòlic, amb la presència de monuments com el que hi ha a Tortosa; i també a nivell legal, amb una Constitució antidemocràtica que enlloc de garantir dreta a les ciutadanes i ciutadans de l'Estat espanyol recorda cada dia quins són els límits de les nostres llibertats individuals i col·lectives. D'altra banda també celebren que l'alcalde de Tortosa Ferran Bel, juntament amb altres polítics, hagi subscrit un manifest de suport a la iniciativa popular.

Des de la Comissió es convoca a tota la ciutadania indignada a participar en la Marxa de Torxes del proper 10 de setembre i a prendre la iniciativa, just quan gran part de la classe política té poca valentia per a afrontar reptes.

Marxa de Torxes. 10 Setembre. Tortosa

La vespra de la Diada s'ha organitzat una Marxa de Torxes i un acte reivindicatiu a Tortosa, amb jotes, gralles, dolçaines i l'actuació de Saragatona i Naia.

La lectura del manifest anirà a càrrec de Pere Pérez, sindicalista i treballador a l'empresa Antaix.

Amb el lema "ni estatuts ni constitució: autodeterminació", diverses entitats del territori han organitzat per segon any un Onze de Setembre de manera unitària, repetint la Marxa de Torxes a Tortosa i diversos actes coordinats a altres pobles.

Després de l'èxit dels actes organitzats per la Comissió Onze de Setembre de les Terres de l'Ebre l'any passat - commemorant els 300 anys de la caiguda en mans borbòniques de les Terres de l'Ebre - enguany s'ha volgut continuar amb el treball realitzat. La Marxa de Torxes se celebrarà el 10 de setembre al vespre i sortirà del Castell de la Suda fins al Mercat del Peix on hi haurà diversos parlaments i música popular.

La lectura del manifest anirà a càrrec de Pere Pérez, secretari del comitè d'empresa d'Antaix, representat els treballadors afectats per EROs; també hi haurà la intervenció de joves amazics que des de fa anys viuen a les Terres de l'Ebre i se sumen als actes sumant la lluita del seu poble; a nivell musical hi haurà les actuacions de Saragatona i del grup de música tradicional Naia (l'Horta).



Les entitats convocants han volgut posar l'accent sobre les retallades estatutàries, els pactes sobre el finançament i els límits que imposa la Constitució Espanyola, herència d'un règim feixista que fa justament 70 anys que va arribar a l'Ebre i que perdura, no només amb monuments sinó en molts aspectes de les nostres vides: a nivell polític, econòmic i social. El fet que el 2009 s'hagin complert 70 anys de la Batalla de l'Ebre servirà per a fer memòria històrica, denunciar l'herència del feixisme i homenatjar les persones que al llarg de la història han lluitat per les llibertats nacionals i socials dels Països Catalans. I reivindiquen la importància de la societat civil per a defensar el territori, els drets socials i nacionals dels Països Catalans, davant la poca valentia de la classe política.

A la comissió hi participen: Òmnium Cultural, l'Associació Cultural Soldevila (Campredó), Maulets de les Terres de l'Ebre, el Sinicat d'Estudiants dels Països Catalans (Terres de l'Ebre), el Casal Popular Panxampla (Tortosa), La Sirga (Tivenys), el Casal Popular del Sénia (Vinaròs), la Coordinadora Obrera Sindical - COS i el Casal Aixumara (Alcanar), què s'han incorporat enguany, i cal recordar que a Comissió queda oberta al teixit social de les nostres terres.

11 de Setembre a Alcanar

Com ja venim anunciant durant enguany l'11 de Setembre serà festa grossa a Alcanar, els actes que s'han organitzat conjuntament entre 'Lo Casal Aixumara' i l'Ajuntament d'Alcanar els trobareu a continuació, a més també podeu descarregar-vos lo cartell des d'aquí.

17:00h II Torneig de Guinyot '11 de Setembre'.
Inscripcions a: Cafeteria Catalunya, La Volta, Bar Moreno, Forn de Marià, Bar La Ràdio i Bar Pepet. 5€ per parella. Hi haurà un lot de productes de la terra per a la parella guanyadora.
Lloc: Plaça del Centre Cívic

20:00h Cercavila per diversos carrers del poble amb els Gegant i dolçainers d'Alcanar.
Lloc: Plaça del Centre Cívic

21:00h Sopar popular. 1€
Lloc: Plaça del Centre Cívic

23:ooh Cercabirres. 5 birres x 5€.
El recorregut serà: Bar Moreno, Cafeteria Catalunya, La Volta, Bar Pepet i Centre Cívic

00:00h Correfoc amb els dimonis d'Alcanar 'Fot-li foc!'.
Lloc: Plaça del Centre Cívic

00:00h Concerts amb La Màfia del Rock i Contracop. Hi haurà música fins a la matinada
Lloc: Centre Cívic

II Torneig de Guinyot '11 de Setembre'

Ja fa gairebé un any que el col·lectiu "Lo Casal Aixumara" començava la seua aventura organitzativa, la primera activitat va ser la organització i potenciació d'una festa tan nostrada com és l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i en autèntica decadència al nostre poble.
Enguany la nostra fita és dinamitzar molt més esta festa i aconseguir que la gent hi participe de forma activa. Igual que l'any passat, enguany tornem amb el 'Torneig de Guinyot' que se celebrarà lo mateix divendres 11 de Setembre a partir de les 17:00h a la Plaça del Centre Cívic. La inscripció (5€ per parella) es podrà realitzar als següents llocs: 'Bar Paella', 'Bar Moreno', 'Cafeteria Catalunya', 'Cafeteria La Volta' i algun altre lloc per concretar. També podeu fer-mos saber la vostra confirmació a través d'un correu electrònic.

Properament vos farem arribar tota la informació referent a la resta d'actes, Cercavila amb dolçaines i gegants, Cercabirres, Sopar Popular, Classes de Rock per als més xicotets, Bitlles Catalanes, Correfocs, Concerts, Música del país...

Gibraltar i Catalunya

Avui publiquem un article del diari Avui de l'Alfons López Tena:

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.
Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.
En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.
Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.

L'acord que Zapatero i Montilla necessitaven

A continuació reproduïm un article de Vicent Partal, director de Vilaweb, respecte al finançament de Catalunya.

De tot això que ha passat aquest cap de setmana, una sola cosa resta fora de discussió: és el triomfalisme que s'ha difós tant pel PSC com pel PSOE. Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. La legislatura s'acabarà al Principat, més o menys, amb normalitat i Zapatero segurament que ara recuperarà els vots d'Esquerra i d'Iniciativa. Ja és fet. Això a banda, hi ha ben poques coses clares i moltes ombres que taparà, si pot, la propaganda.

Un acord es fa entre dos. Si més no, perquè en aquest cas són més. I assistim, aquestes darreres hores, a una cerimònia francament confusa. El PSC, de primer, i el govern de la Generalitat, després, afirmen en públic que hi ha un acord i que aquest acord implica unes quantitats determinades de diners. Esquerra encara diu una quantitat més alta. Però el govern català no ha dit encara oficialment que la xifra d'Esquerra siga la bona i, cosa més sospitosa, el govern espanyol no diu ni tan sols que haja acordat la xifra que el PSC diu que s'ha acordat. Emparant-se en el fet que la negociació és a moltes bandes, la ministra Salgado s'ha negat repetidament a confirmar les xifres que dóna el president Montilla. Sorprenent? A mi, em sorprèn i em preocupa, vista la poca lleialtat institucional demostrada pel president Zapatero.

Caldrà esperar veure com es concreta tot plegat, però hi ha un segon detall, més inquietant. Tots ens parlen dels diners de l'any 2012. Però i els del 2009 i del 2010 i del 2011, què? Tothom especula amb una xifra que tardarà quatre anys a arribar i que ja veurem si arriba. Perquè la ministra ha dit ben clar que 'dependria de la recaptació', perquè tres mil milions d'euros d'avui no són pas els mateixos tres mil milions d'euros d'ací a quatre anys. La xifra és la mateixa, però no pas el valor, que minvarà d'acord amb la inflació.

I malgrat tot, l'ambigüitat de les xifres no és sinó una part de la preocupació. Perquè hi ha més. El document del pacte no recull ni una sola de les variables que la Generalitat exigia per a poder canviar d'una manera favorable el deficient finançament actual. No parla enlloc ni d'esforç fiscal, ni de costos diferencials, ni d'emigració. I això significa, per tant, que el model teòric no deixarà treballar amb xifres favorables quan aquestes s'hauran de concretar.

Finalment, hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. Pitjor: hi ha articles de l'estatut, la majoria, que poden ser subjectes d'interpretacions vàries, però n'hi ha que són literals, articles sense confusió possible. I el títol del finançament, i sobretot les disposicions finals que hi fan referència, són literals. No diuen que el model s'aprovarà o fixarà un dia qualsevol. Diuen que, a tot tardar, funcionarà el 9 d'agost de 2010. Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu.

I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?

Dit tot això, Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té.

Comissió 11 de Setembre en marxa!

Enguany lo col·lectiu "Lo Casal Aixumara" participarà en la Marxa de Torxes que s'organitzarà a Tortosa en motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. A part de la data, dijous 10 de Setembre a partir de les 20:30h des del Castell de la Suda poc més es pot avançar fins al moment.

Per a estar-ne informats podeu passar-vos pel web de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre. On a més podreu trobar imatges i vídeos dels actes organitzats l'any passat.

El govern espanyol elimina les subvencions a ONG catalanes

Semblava un tema superat, però la realitat torna a posar bastons a les rodes del teixit associatiu català: el govern espanyol planteja ara que les subvencions derivades del 0,7% de l’IRPF, és a dir, de posar la creueta de la declaració de la renda a fins socials, es limiti a les entitats d’àmbit estatal. Si no hi ha marxa enrere, per tant, les entitats que només tenen el seu camp d’actuació a Catalunya no es beneficiaran de les subvencions que estan en mans del ministeri d’Educació i Política Social. En números, això voldria dir que deixarien de rebre l’any vinent més de 30 milions d’euros.
El president de la Taula del Tercer Sector Social, que aplega més de 3.000 organitzacions no lucratives catalanes, Carles Barba, es va mostrar ahir preocupat: “Es torna a repetir l’episodi de fa tres anys amb un nou intent d’estatalitzar del tot la gestió del 0,7% de l’IRPF”. A més, va assenyalar que la maniobra és especialment greu per la situació de crisi que es viu. “Estem en un moment de fortes necessitats socials i el que cal fer és reforçar les entitats”.
És per això que Barba reclama a la Generalitat i als partits polítics catalans que utilitzin totes les estratègies possibles per aturar les intencions del govern Zapatero i per fer valdre les competències en polítiques socials.
En el rerefons hi ha precisament una disputa de competències, perquè Catalunya té interposat un contenciós administratiu davant l’Audiència Nacional i un recurs al Tribunal Constitucional contra la convocatòria de concessió de subvencions a càrrec de l’IRPF. Totes dues accions es basen en la invasió de competències que fa l’Estat.
Ara l’estratègia de limitar aquestes subvencions a les associacions d’àmbit estatal s’interpreta des de Catalunya com un blindatge a possibles sentències que reconeguin la invasió competencial. Ja fa uns dies que la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, negocia amb el ministeri de Política Social per fer-los entendre la importància de la tasca que fan entitats petites als diferents municipis de Catalunya. “És inadmissible que no puguin accedir a les subvencions”, va indicar la consellera, que va recordar que s’incomplirien diversos articles de l’Estatut i, a més, una moció aprovada pel Congrés de Diputats.
Capdevila va subratllar que Catalunya és la comunitat on més persones marquen l’opció “altres fins d’interès social” a la declaració de la renda. L’any passat, 342 entitats van presentar projectes des de Catalunya per rebre subvencions de l’IRPF.
Està previst que dimarts la ministra Mercedes Cabrera informi de la modificació de les bases d’accés a les subvencions a les comunitats autònomes. El canvi, però, no serà vigent fins que es firmi l’ordre.
La història es repeteix: a principis del 2005, el llavors ministeri de Treball i Afers Socials ja va intentar excloure les entitats catalanes, però la mobilització de les entitats, la Generalitat i el partits catalans van aconseguir aturar-ho. Tres anys després, els diputats Carles Campuzano (CiU) i Joan Tardà (ERC) tornen a encapçalar el moviment de denúncia. “Respon a una concepció jacobina, centralista i preconstitucional de la política social de suport al tercer sector”, va lamentar Campuzano. “Intenen imposar un model –va dir Tardà– en què les entitats catalanes acabin perdent la seva independència”.
D'altra banda, L’Església catòlica ha recaptat 241 milions d’euros a través de les aportacions dels contribuents a la declaració de la renda de l’any passat. Això suposa, segons va informar ahir la Conferència Episcopal Espanyola, un increment de les recaptacions de gairebé el 40%, és a dir uns 67,5 milions d’euros, en comparació amb el 2007. En termes absoluts, a tot l’Estat hi va haver gairebé 475.000 persones més que van marcar la creueta corresponent a l’Església catòlica.

Font: Diari Avui

Finançament a la carta... de Reis

Avui un article publicat al diari Avui del diumenge 28/12 per Vicent Sanchís.

Fa dos anys i mig que el Parlament espanyol i la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes van aprovar el nou Estatut d’Autonomia. El govern de l’Estat, doncs, ha tingut dos anys i mig per desplegar-lo. En dos anys i mig n’ha desplegat ben poca cosa. Ni tan sols fins ara havia arribat a proposar un acord de finançament mínimament solvent, un dels punts bàsics del text. Concretament el mes d’agost passat el govern de l’Estat va començar a incomplir la llei, perquè aquest era el termini màxim que el mateix Estatut disposava per fer-ho. Convé recordar una vegada més el compromís de José Luis Rodríguez Zapatero, que va proclamar públicament que acataria l’Estatut que majoritàriament arribés a aprovar el Parlament. Només més tard va matisar “sempre que sigui dins la Constitució”. Zapatero va confiar massa en el PSC i en Pasqual Maragall. No els creia capaços d’aprovar el que van aprovar. El PSC ho va fer però l’endemà mateix rectificava i anunciava que faria seves les esmenes del PSOE. L’Estatut ara vigent va ser rectificat, retallat. Però, tot cal dir-ho, va ser aprovat gràcies a la voluntat persistent del mateix Zapatero, que, deixant en evidència els dirigents socialistes catalans i en una situació de no retorn el president Maragall, va pactar-lo finalment amb Artur Mas i CiU.

Per això hauria de sorprendre que algú tan entossudit a aprovar la llei ara no la compleixi. Sempre que aquest algú no sigui José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha especialitzat al llarg dels anys que fa que governa a incomplir promeses, acords i pactes ferms.

Un d’aquests acords és el que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que, tot i que d’una manera no prou clara, estableix la relació de bilateralitat entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat en l’àmbit del finançament. La part catalana així ho ha reclamat en les darreres negociacions per fixar un model de finançament. El govern de l’Estat ha assumit parcialment aquesta reivindicació, perquè no només ha emmarcat i ha condicionat els acords amb la Generalitat a l’acceptació dels altres governs autònoms, sinó que el mateix Zapatero ha escenificat una ronda de consultes que inclourà els presidents de totes les dites comunitats.

La setmana passada, després de celebrar una cimera amb el president de la Generalitat per intentar desbloquejar l’acord de finançament, José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir immediatament amb el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, i esvair d’aquesta manera totes les reticències que havia suscitat la visita anterior. En els dies posteriors han passat per la Moncloa tot de presidents. Des de la de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que es va declarar “satisfeta” amb la fórmula de finançament que li va proposar Zapatero, fins al de Galícia, que va proposar una quota “lingüística” que comporti el compromís financer de l’Estat amb aquells territoris que tenen idioma propi oficial. Tothom hi ha dit la seva. De manera que de la relació presumptament bilateral amb la Generalitat de Catalunya el president del govern de l’Estat ha passat a la multilateralitat massiva. El finançament de Catalunya a què obliga l’Estatut –una llei orgànica que comença a batre tots els rècords d’incompliment– s’ha transformat en un finançament general a la carta... de Reis, en què cada comensal reclama allò que més li convé.

El problema és que aquestes pretensions no són sempre compatibles. Més aviat en molts casos seran del tot antagòniques. Perquè el govern de l’Estat haurà de posar pedaços a unes estovalles compartides en què se servirà un finançament que faci conciliables el criteri de territorialitat amb el de població, el del reconeixement dels grans nuclis urbans amb el de la protecció de la ruralia escampada, el de límit a la solidaritat amb el de solidaritat sense límit, el d’anivellament de les balances fiscals amb el de balances fiscals desnivellades...

Només hi ha una manera d’ajuntar tant d’oli amb tanta aigua: el creixement desbocat del dèficit públic. Seguint la lògica que ha instaurat el mateix Zapatero, que va proclamar que “amb el nou sistema de finançament tothom hi sortirà guanyant”, caldran uns recursos desmesurats per satisfer tothom. La gran pregunta, tan oportuna en aquests temps que corren, és qui acabarà pagant tot això. Perquè al final s’haurà de pagar. ¿Nous excessos i desequilibris fiscals futurs?