A continuació reproduïm un
article de Vicent Partal, director de Vilaweb, respecte al finançament de Catalunya.
De tot això que ha passat aquest cap de setmana, una sola cosa resta fora de discussió: és el triomfalisme que s'ha difós tant pel PSC com pel PSOE. Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. La legislatura s'acabarà al Principat, més o menys, amb normalitat i Zapatero segurament que ara recuperarà els vots d'Esquerra i d'Iniciativa. Ja és fet. Això a banda, hi ha ben poques coses clares i moltes ombres que taparà, si pot, la propaganda.
Un acord es fa entre dos. Si més no, perquè en aquest cas són més. I assistim, aquestes darreres hores, a una cerimònia francament confusa. El PSC, de primer, i el govern de la Generalitat, després, afirmen en públic que hi ha un acord i que aquest acord implica unes quantitats determinades de diners. Esquerra encara diu una quantitat més alta. Però el govern català no ha dit encara oficialment que la xifra d'Esquerra siga la bona i, cosa més sospitosa, el govern espanyol no diu ni tan sols que haja acordat la xifra que el PSC diu que s'ha acordat. Emparant-se en el fet que la negociació és a moltes bandes, la ministra Salgado s'ha negat repetidament a confirmar les xifres que dóna el president Montilla. Sorprenent? A mi, em sorprèn i em preocupa, vista la poca lleialtat institucional demostrada pel president Zapatero.
Caldrà esperar veure com es concreta tot plegat, però hi ha un segon detall, més inquietant. Tots ens parlen dels diners de l'any 2012. Però i els del 2009 i del 2010 i del 2011, què? Tothom especula amb una xifra que tardarà quatre anys a arribar i que ja veurem si arriba. Perquè la ministra ha dit ben clar que 'dependria de la recaptació', perquè tres mil milions d'euros d'avui no són pas els mateixos tres mil milions d'euros d'ací a quatre anys. La xifra és la mateixa, però no pas el valor, que minvarà d'acord amb la inflació.
I malgrat tot, l'ambigüitat de les xifres no és sinó una part de la preocupació. Perquè hi ha més. El document del pacte no recull ni una sola de les variables que la Generalitat exigia per a poder canviar d'una manera favorable el deficient finançament actual. No parla enlloc ni d'esforç fiscal, ni de costos diferencials, ni d'emigració. I això significa, per tant, que el model teòric no deixarà treballar amb xifres favorables quan aquestes s'hauran de concretar.
Finalment, hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. Pitjor: hi ha articles de l'estatut, la majoria, que poden ser subjectes d'interpretacions vàries, però n'hi ha que són literals, articles sense confusió possible. I el títol del finançament, i sobretot les disposicions finals que hi fan referència, són literals. No diuen que el model s'aprovarà o fixarà un dia qualsevol. Diuen que, a tot tardar, funcionarà el 9 d'agost de 2010. Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu.
I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?
Dit tot això, Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té.
