Israel assalta en alta mar la flota solidària que anava a Gaza i mata entre deu i setze activistes

Diu que els soldats van ser atacats i intenta desacreditar els ocupants del vaixell vinculant-los a al-Qaeda

[Font: Vilaweb]

L'exèrcit israelià (comunicat) ha atacat aquesta matinada la flota de sis vaixells organitzats per grups de solidaritat amb Palestina (comunicat) que s'adreçava a Gaza amb ajut humanitari. Ho ha fet en aigües internacionals i en l'atac ha mort un nombre de persones que les diverses fonts xifren entre deu i setze, a més de desenes de ferits.

Israeli ha admès que l'assalt havia tingut lloc en aigües internacionals i que havia fet ús de foc real, però ho ha atribuït a la 'reacció violenta' dels activistes, a qui acusa d'haver atac els soldats amb ganivets i pals, i a qui ha volgut desacreditar vinculant-los a al-Qaeda. A més, l'exèrcit israelià insisteix que no ha 'atacat' la flota sinó que s'ha limitat a complir l'ordre del govern d'impedir que la flota entrés a Gaza sense autorització d'Israel.

L'atac d'Israel ha estat condemnat per alguns governs, com el turc, el francès, l'espanyol, la Lliga Àrab i també per la Unió Europea, que ha demanat una investigació per aclarir els fets. La indignació generada ha fet que s'hagin convocat, de manera urgent, concentracions de protesta a diverses ciutats: aquest vespre, a Barcelona i València, i demà, a Palma.

La 'Flota de la Llibertat' és organitzada per la fundació humanitària turca Insani Yardim Vakfi, la campanya europea 'Contra el setge de Gaza', les campanyes grega i sueca 'Vaixell a Gaza' i el Moviment per la Llibertat de Gaza (Free Gaza). Els nou vaixells van partir la setmana passada des de diversos ports del mediterrani ambdeu tones de subministraments mèdics, equips de construcció, material educatiu i ajut humanitari.

El govern valencià vol tancar ara les emissions de Catalunya Ràdio

Acció Cultural rep una notificació del Consell perquè tanqui abans de deu dies els repetidors que permeten les emissions al País Valencià

El govern valencià vol tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. La conselleria de Justícia ha fet arribar una notificació a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) perquè tanqui abans de deu dies els repetidors que permeten les emissions al País Valencià perquè no tenen llicència per fer-ho. Passat el termini, el govern tancaria forçosament les emissions i obriria un expedient sancionador a Acció Cultural. ACPV hi veu una 'obsessió pel control mediàtic' i per 'la persecució de la llengua i la cultura catalana' (àudio). El govern valencià diu (àudio) que no és una decisió política, 'sinó admnistrativa', i que actuarà (àudio) per a 'reestablir la legalitat en l'espectre també de la ràdio'.

El coordinador d'ACPV, Toni Gisbert, ha remarcat que Catalunya Ràdio 'no és una ràdio qualsevol, sinó de les poques que emeten en llengua catalana al País Valencià' (àudio). L'entitat presidida per Eliseu Climent ha d'avaluar ara amb els advocats quina és la situació legal de les emissions que els seus repetidors fan de Catalunya Ràdio.

Després decidirà si els tanca o si s'hi nega. En aquest cas, Acció Cultural s'arriscaria a més sancions econòmiques, que podrien ser semblants a les multes imposades pel govern pel manteniment de les emissions de TV3, esperant que el conflicte es resolgués judicialment. . 'Hem de veure la base legal de les emissions de Catalunya Ràdio i decidir', ha avançat Gisbert.

Actualment hi ha tres repetidors de TV3 tancats i multes que pugen a 800.000 euros per a Acció Cultural. Aquest cas és als jutjats, on Acció Cultural defensa la legalitat de les emissions.

Extret de Vilaweb

Supermercats «sense fronteres»

La compra a supermercats, hipermercats, cadenes de descompte… s’ha convertit en una activitat quotidiana, però poques vegades ens preguntem quina influència té aquest model de distribució a l’hora de determinar què comprem, a quin preu paguem els productes, com consumim. Si analitzem algunes xifres, observem com la distribució d’aliments cada cop està concentrada en menys mans. A l’Estat espanyol, cinc cadenes de supermercats i dues centrals de compra controlen més del 75% de la distribució d’allò que mengem, i aquesta tendència va a més.

És el que s’ha vingut a anomenar la teoria del rellotge de sorra o de l’embut. A Europa, per exemple, en un extrem de la cadena trobem uns tres milions de productors i a l’altre, 160 milions de consumidors; entremig, 110 grups monopolitzen la relació entre ambdós. Aquests últims acaben determinant a quin preu es paga el producte al pagès i a quin preu nosaltres el paguem al súper. Segons el sindicat agrari COAG, el diferencial mitjà entre el preu en origen d’un producte i en destí es situa en un 500%, amb el conseqüent empobriment de la pagesia familiar i la seva desaparició. A Catalunya, poc més de l’1% de la població activa treballa de pagès/a.

Aquest model té un impacte molt negatiu en el petit comerç. En la mesura que els supermercats s’han anat imposant, el comerç tradicional s’ha vist obligat a tancar les portes. Si a l’Estat espanyol l’any 1998 hi havia 95 mil tendes, al 2004 en quedaven 25 mil. En l’àmbit laboral, el treballador/a està sotmès a ritmes de producció intensos, tasques repetitives i a poca autonomia de decisió, que comporten malalties com l’estrès, l’esgotament, etcètera.

Davant les crítiques rebudes, la gran distribució dissenya estratègies de màrqueting empresarial i de responsabilitat social corporativa introduint productes de comerç just i ecològics als seus prestatges, creant fundacions i intentant dotar-se d’una imatge equitativa i solidària. Però malgrat aquestes pràctiques, la lògica dels supermercats és l’antítesi de la defensada pels moviments socials del comerç just, l’agroecologia o el consum responsable.

La voracitat de la gran distribució no té límits. Avui, amb la saturació dels mercats del nord i una creixent classe mitjana al sud, els supermercats miren cap a noves quotes de mercat en aquests països. El sense fronteres arriba a la gran distribució. Una manera més de fer negoci.

*Article publicat a El Punt, 08/05/2010.

Consultes, o com un procés autogestionat, sense ajuts ni publicitat, pot superar convocatòries electorals oficials

En alguns municipis, com Reus o Girona, els vots pel 'Sí' van superar el nombre de vots que va obtenir-hi l'alcalde · En d'altres com Olost, els vots a la consulta van superar els d'un referèndum oficial com el de la Constitució Europea

Malgrat que des de molts sectors s'intenti minimitzar la importància i l'impacte que ha tingut la consulta per la independència de Catalunya, l'anàlisi dels resultats dóna una visió completament diferent a la que alguns volen vendre. Una breu anàlisi municipal de les dades del 25-A ens detecta per exemple el cas de Reus, on en les eleccions municipals del 2007 el PSC, el partit més votat, va aconseguir 12.091 vots i a la consulta de diumenge es van recollir 13.159 vots, 1.068 més que els que van donar l'alcaldia reusenca als socialistes. Un cas més flagrant el trobem a Girona: l'alcaldessa Anna Pagans l'any 2007 va aconseguir ser alcaldessa amb 11.279 vots mentre que només els vots a favor del 'sí' a la independència en són 16.065, gairebé 5.000 més que Pagans. Tal com ja hem apuntat en diferents ocasions, fins a dia d'avui han votat 487.319 persones de més de 16 anys a les consultes, immigrants inclosos, dels 2,3 milions cridats a les urnes. Si ens centrem però en els majors de 18 anys, per poder-ho equiparar amb el cens de les eleccions oficials, la xifra es "redueix" a 462.531 vots. D'aquests, 449.312 van ser favorables a la independència i suposen el 20% del cens total de la consulta, una dada que supera el 17,7% (sobre el cens total) aconseguit per CiU a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i el 15,1% del PSC en els mateixos comicis.

A més a més no s'ha de passar per alt que el nombre de vots partidaris de la independència catalana superen també els que van aconseguir ERC (416.355), el PP (316.222) o ICV-EUiA (282.693) a la cambra catalana, sense oblidar-se de Ciudadanos, que només van aconseguir el suport de l'1,68% del cens. Dit d'una altra manera: el PSC va aconseguir la presidència de la Generalitat gràcies, a banda de pactes entre partits, a un 27% dels vots amb el 56% de la participació (el 15,1% del cens total com ja hem dit), el qual és 4,5 punts inferior al suport de l'independentisme al global de les consultes (el qual va aconseguir un 19,6% de suport sobre el cens total).

També val la pena notar que el nombre de vots pel 'sí' a la independència va aconseguir el 93,4%, el 'no' el 4,3% i només el 2,1% va ser per vots en blanc i el 0,3% van ser nuls. A més a més, hi ha hagut una sèrie de municipis on el suport al 'sí' ha estat total. És el cas de Farrera, Navès, Colldejou, Toses o Pardines.

Si comparem les dades de participació a la consulta amb les del referèndum per la Constitució Europea veurem que en alguns municipis la participació en la votació oficial van ser menors. Municipis com Olost, Aiguaviva, Brunyola, Avinyó o Arbolí han registrat una participació major quan s'ha preguntat sobre la independència del nostre país que no pas quan s'ha preguntat per la Constitució Europea. És evident, doncs, que l'anàlisi de la participació a la consulta i el suport al sí s'ha de fer des de moltes òptiques, algunes d'elles ignorades pels partits polítics.

Extret de Racó Català

1376 persones criden a Alcanar: Independència

Extret d'Alcanar, Decideix!

Moltes gràcies a tots per haver participat en esta jornada històrica, de moment actualitzem amb els resultats, al llarg de la jornada farem arribar la nota de premsa i els resultats detallats. Moltes gràcies de nou.

Vots emesos: 1546 (17,03%) [Padró] | 1435 (21,35%) [Cens electoral]

Sí: 1376 (89,12%)

No: 110 (7,12%)

Blanc: 53 (3,76%)

Nul: 2 (0,13%)

Guillem, un any més

Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa innocents.

Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.

Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.

Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.

Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.

Va per a tu, Guillem.

Un any més, no t’oblidem.

[Extret del blog de Xavi Sarrià]