Apaguem les nuclears, ara és el moment!

Les nuclears d’Ascó i Vandellòs han hipotecat per a moltes generacions la comunitat ebrenca, amb repercussions sobre la nostra salut que ningú vol fer públiques, amb el rebuig dels productes de la nostra pagesia quan hi ha hagut notícies d’algun incident important (cas de la fuita d’Ascó de 2007), amb una de les últimes posicions en la llista de renda familiar disponible a la comarca que té la central d’Ascó, amb la primera posició d’aquesta comarca en percentatge de pobres oficials, amb ensurts (per parlar eufemisticament) com el de l’accident de Vandellòs el 1989…

La mateixa patronal elèctrica (UNESA) reconeix que a l’Estat espanyol hi ha un 25% d’excés de potència instal·lada per als màxims històrics de demanda elèctrica. I fa més de quatre anys que l’Estat espanyol és exportador net (i en quantitat substancial) d’energia elèctrica.

Hi ha alternatives a la producció elèctrica nuclear, alternatives factibles ja, que passen per la creació d’una xarxa de producció i distribució basada en energies renovables (i transitòriament en petites centrals de cicles combinat) combinant les fonts segons les possibilitats i les necessitats locals, apropant els centres de producció a les àrees de consum (ara es perd en el transport entre el 15 i el 30% de l’electricitat), amb la participació activa dels ens locals (a veure si s’espavilen els polítics ebrencs), les associacions de petits productors i els usuaris.

El 2010 venç la llicència d’activitat de Vandellòs II i el 2011 les d’Ascó I i II. El president Zapatero va prometre un calendari de tancament progressiu de les nuclears i recentment la Fundación IDEAS (la FAES del PSOE) ha elaborat un informe que recomana aquest tancament.

Si realment aquesta promesa i aquesta recomanació no són un brindis al sol o enganyifes, hem d’ajudar-los a complir-les i a posar-les en pràctica.

Posa el teu granet de sorra per a apagar les nuclears

Ara és l’hora, ara podem apagar-les, apaguem-les!

[+info: www.apaguemlesnuclears.cat]

Mario Benedetti a la memòria

El passat 17 de maig va traspassar el poeta i novel·lista uruguaià Mario Benedetti. Benedetti va poder morir en una de les ciutats que més estimava, Montevideo, una ciutat que havia hagut de vore des de l'exili, un exili que el va portar a Buenos Aires, els Països Catalans, Castella... L'obra de Mario Benedetti serà recordada sobretot pel que fa referència al camp de la poesia, en el que ell sempre va dir que més identificat estava, la seua ideologia d'esquerres marcava la tendència dels seus poemes. Aquí deixem un poema, que com a jóvens ens hauria de fer pensar...

¿Qué les queda a los jóvenes?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

Crònica Taula Rodona Pla Bolonya

Lo Casal Aixumara organitza un acte informatiu i deliberatiu sobre el Pla Bolonya

Una taula rodona amb la participació de tres col·lectius ben diversos és el centre del debat sobre la reforma a les universitats

“Bolonya, parlem-ne” és el lema de la taula rodona organitzada el passat dissabte 16 de maig, i en el marc de les festes, pel Casal Aixumara. L’acte va consistir en un debat entre els col·lectius implicats en el procés i amb la participació del públic assistent. I va servir per intercanviar punts de vista i resoldre dubtes sobre la imminent reforma a les universitats, coneguda com a Pla Bolonya, que tanta controvèrsia ha generat.
L’acte va comptar amb la presència de representants de dos sindicats: Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC); i de professorat de la Universitat Rovira i Virgili (URV) que van aportar i contrastar les seves opinions respecte els canvis que s’estan generant a les universitats i que tant rebuig han causat entre els estudiants. La conveniència d’aquesta directiva europea, en principi focalitzada a homogeneïtzar l’ensenyament a nivell europeu, va ser-ne el tema protagonista.
Per una banda, la SEPC, sindicat majoritari i contrari a l’aplicació, considera que la solució passa per una renovació profunda del sistema de la universitat pública i no per la privatització i la mercantilització de l’educació, com evidencia el Pla Bolonya deixant a les empreses participar en la nova formació basada en graus. Mentre que la FNEC i la URV creuen que aquesta és la via per globalitzar els títols universitaris i així aconseguir l’equiparació amb la formació de la resta de països de la UE.
Tot i això, és cert que l’Estat espanyol no pot fer front al capital necessari que requereix la implantació d’aquesta reforma i que, en conseqüència, es necessita capital privat que tindrà com a contrapartida que la formació en el segon grau s’adeqüi a les necessitats del món laboral, és a dir, de les empreses. De la mateixa manera, no concorda amb la finalitat d’aquest procés que cada estat apliqui la directiva en una llei feta a la seva mida i, per tant, aquí la distribució dels graus serà de quatre anys el primer i un el segon, mentre que a la resta de la UE serà de tres i dos, respectivament.
El Pla Bolonya també ha estat protagonista de nombroses mobilitzacions (ocupacions d’universitats, empreses i altres institucions; vagues de fam; manifestacions...) per part dels estudiants, així com d’una forta repressió per part de les forces de seguretat que demostra la poca voluntat que es té des de l’Administració per arribar a una posició de consens.
Com a conclusió de l'acte es podria dir que una de les idees més generalitzades a les quals es va arribar sobretot entre l'assistència va ser la necessitat d'exigir de manera incondicional una moratòria a l'aplicació del Pla Bolonya. Tots els ponents van coincidir a qüestionar el model econòmic i de finançament per al desenvolupament d'aquest Pla, sobretot pel que fa referència a la creació dels estudiants "full time", un concepte que hauria de ser íntegrament finançat pel capital públic.

La xiulada els descol·loca

L'espectacular xiulada que aficionats catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei espanyol a la darrera final de copa a Mestalla, a València, els ha descol·locat. Als espanyols i als seus mitjans, vull dir. A una gran majoria d'ells els va agafar per sorpresa; s'acabaven d'adonar, literalment, de l'existència d'un sentiment que no s'identifica amb l'espanyolisme ni amb la nació espanyola. No és que ho fessin veure, és que realment no entenien la desafecció. El xoc amb la realitat va ser notable; és el que té nodrir-se exclusivament de premsa espanyol(ist)a, aquella premsa i aquells mitjans que consideren que el sentiment independentista és marginal a Euskal Herria i al nostre país.
[Font: Racó Català]
La televisió pública espanyola va maldar per intentar amagar la xiulada [vídeo], però això en plena explosió de la societat de la informació, no només és absurd, sinó contraproduent, i amb la seva acció va donar a la xiulada una repercussió molt més gran de la que hauria tingut. La gran majoria de mitjans i aficionats espanyols van reaccionar amb ira en aquesta topada amb la realitat. La notícia sobre la xiulada va ser comentada pels lectors dels mitjans espanyols esportius (Marca o AS) més del triple de vegades que la notícia que feia referència al mateix partit, i la majoria de comentaris anaven de l'estupor més absolut a la indignació més radical, amb peticions d'expulsió de la competició del Barça i de l'Athlètic de Bilbao per a futures temporades. A la Cadena COPE van afirmar que s'havia humiliat l'himne "nacional", i a la Ser afirmaven que era la versió de l'himne "més xiulada".
Una consigna molt repetida era que, amb la xiulada, el públic assistent havia barrejat política i esport. Ja el tenim ací, el famós argumentari espanyol segons el qual no es pot barrejar política i esport ... si no ets espanyol(ista). En canvi si juga la "selección de todos" o l'Alonso, no passa res. Es pot barrejar alegrement, tal i com ja hem evidenciat en altres ocasions. I encara més, què hi pinta l'himne espanyol en una competició entre clubs? No és barrejar política i esport, això? I perquè xiular un himne és barrejar política i esport, i aplaudir-lo no? Estar-hi en contra és política i estar-hi a favor no ho és? No té massa sentit. Les mateixes seleccions nacionals, ja ho hem dit en alguna ocasió, són l'exemple perfecte de com barrejar política i esport. Els Jocs Olímpics en són un bon paradigma.
La crítica espanyola s'ha enfocat també a criticar el fet en sí de xiular un himne. S'ha considerat una "manca de respecte" molt greu, una veritable ofensa que "no s'ha de fer" contra cap himne, encara que s'hi estigui en contra. Segurament tota aquesta gent deu tenir amnèsia, perquè en el darrer partit entre les seleccions d'Espanya i Turquia, els espectadors espanyols van dedicar una important xiulada a l'himne turc. Si fa no fa el mateix que van fer amb l'himne anglès fa alguns mesos, en un Espanya-Anglaterra. La coherència per davant de tot.
Una altra pregunta molt repetida era també la de perquè Barça i Athlètic participen a la copa espanyola si no senten com a propi l'himne espanyol. I ho han dit sense ni plantejar-se que és Espanya qui impedeix a catalans i bascos tenir seleccions nacionals oficials, i que precisament per això uns i altres es veuen abocats a competir als tornejos espanyols.
Al final, però, cap mitjà espanyol s'ha preguntat el perquè d'aquesta reacció del públic basc i català. S'han centrat, com sempre, a criticar de manera furibunda l'esbroncada a l'himne, insinuant fins i tot que s'hauria d'haver aturat el partit, tal i com afirmen incontables missatges dels lectors. Però no s'han parat a pensar el perquè d'aquesta desafecció. Submergits dins la seva bombolla mediàtica que apunta directament cap a qualsevol tema que se surti del nacionalisme espanyol, i que minimitza qualsevol altra opció, no s'han arribat ni a plantejar que el problema de fons tingui una base sòlida.
El director del diari espanyol El Mundo, Pedro J. Ramírez, ho comentava (vegeu-ne el vídeo), entre cites i moment llagrimeta. I la seva única explicació era que els xiulets eren conseqüència del "rentat de cervell" que es porta a terme a les escoles del Principat i d'Euskadi. Conseqüència d'uns polítics tancats i excloents que manipulen la seva població, es podia llegir també en altres editorials. En definitiva, es va titllar d'analfabets víctimes de la manipulació tots aquells que van xiular i que no senten com a seu l'himne espanyol.
Com si el fet de no sentir-se espanyol fos per un tema d'analfabetisme o d'alienació mental. Incapaços d'entendre la desafecció nacional d'uns pobles dels quals també en neguen l'existència, es van tirar als braços del recurs fàcil, la ridiculització de l' "enemic", analfabet i marginable, víctima de conspiracions gairebé judeomaçòniques i mereixedor dels pitjors insults. Tot plegat una bona mostra de la tolerància espanyola envers els altres pobles de la península.
El que sorprèn més de tot plegat és constatar que, un cop analitzat el comportament i l'actitud dels espanyols i dels seus mitjans envers catalans i bascos, els sobti tant el creixement d'aquest sentiment de desafecció cap a Espanya i cap als seus símbols. Sembla una conseqüència bastant evident d'aquell qui t'odia i et recorda a diari aquest sentiment. O et tracta d'analfabet per pensar diferent d'ell. Enlloc de mirar d'atraure els "desafectes" al sentiment espanyol, facilitant-ne la seva adhesió, els insulten i així els allunyen encara més.
Certament una tàctica sorprenent, però molt habitual en la història castellanoespanyola. El conegut "fent amics", versió espanyola. Doncs per una vegada i sense que serveixi de precedent, esperem que se surtin amb la seva i portin aquesta tàctica fins al final. Els aplaudirem des d'ací. Com aplaudirem el seu himne quan siguem independents i ens visitin en partit oficial. Ep, o no!

Alcanar 20 anys de Maulets

El proper divendres 22 de Maig a Alcanar tindrà lloc el passi de vídeo "20 anys Maulets". Esta organització independentista juvenil va commemorar amb l'edició d'este documental els seus 20 anys d'activisme (1988-2008).
Així divendres 22 de Maig als Serveis Agraris d'Alcanar a partir de les 20:00h es passarà el documental, i posteriorment hi intervindran diversos membres de l'Assamblea de Maulets a les Terres de l'Ebre. Vos esperem allà, no hi falteu!
Organitza: Lo Casal Aixumara Col·labora: Maulets

Vos podeu descarregar lo cartell des d'este enllaç.

L'assassinat del jove Carlos Palomino

Farà gairebé dos anys de l'assassinat a sang freda del jove madrileny Carlos Palomino. Este cap de setmana passat el diari "El País" ha tret les imatges enregistrades per les càmeres de seguretat del Metro de Madrid, en la seqüència sencera s'aprecia com l'assassí de Carlos ja es prepara l'arma abans que els altres jóvens pugen al Metro, el que fa d'este assassinat sense cap mena de dubte un assassinat a sang freda i amb premeditació. Amb un moviment ràpid l'assassí, militar de professió, li clava la navalla al cor al jove Carlos deixant-lo greument ferit. Alguns mitjans intenten disfressar aquest assassinat amb una baralla entre bandes tot just per a amagar l'increment d'agressions de caire xenòfob i feixista que s'estan produint a l'Estat Espanyol, Carlos sempre restarà present.

Carlos en la memòria.