dimarts, 28 de juliol de 2009

II Diada pels sediments al Delta


Poble Nou acollirà aquest diumenge la II Diada pels sediments al Delta

L'associació de jóvens "Tots al munt" del Poble Nou organitza aquest diumenge dia dos d'agost la II Diada pels sediments que se presenta com una jornada plena d'activitats al bell mig del Delta. Segons els organitzadors "se tracta d'apropar-nos a la naturalesa que ens envolta per a defensar-la i alhora gaudir-la, per això les activitats que preparem tenen a veure amb conèixer millor el nostre entorn i reflexionar sobre la situació en que se troba a la vegada que ens ho passem bé". La Diada començarà a les nou del matí, hora en que estan convocades, als sequers del Poble Nou, les persones que vulguin participar d'aquesta jornada lúdico-reivindicativa. Des d'allà s'aproparan a la Bahia dels Alfacs on navegaran fins a les Salines situades entre la Barra del Trabucador i la Punta de la Banya. Allà dinaran. L'organització ven tiquets per a la piraguada i el dinar al preu de vint euros. Els tiquets se poden adquirir a la Terrasseta de Saur situada al carrer Major s/n del Poble Nou o a l'establiment Natura i aventura situat a la Plaça del Cóc de Sant Carles de La Ràpita.

A les sis de la tarda a la pista poliesportiva del Poble Nou hi haurà una xerrada a càrrec de l'hidròleg Rafa Sánchez que versarà sobre el cabal mínim de l'Ebre per als propers sis anys, cabal que s'ha de decidir en els propers mesos en el que serà l'aprovació del pla de conca de l'Ebre. La xerrada anirà seguida d'un debat obert. A partir de les vuit de la tarda hi haurà un sopar popular i concerts amb diferents grups musicals destacats: Pepet i marieta, Joan Rovira Acustik, Lark About, Stop i Jóvens cantadors de rondalla. Segons l'organització "amb aquest tipus de diades les persones que treballem per la defensa del medi ambient enfortim els nostres vincles i ens donem a conèixer a la resta dels nostres conciutadans oferint-los la possibilitat d'unir-se a la defensa de la natura". La Diada va destinada a persones de totes les edats i té com a objectiu estendre's pels diferents pobles del Delta de l'Ebre a partir de que el teixit associatiu dels diferents municipis se la facin seua i li donin noves formes.

Al mateix temps la II Diada pels sediments és la jornada que inaugura el camp de treball Preservació de la Barra del Trabucador II organitzat per les associacions Jóvens per la Cultura i la Sostenibilitat a les Terres de l'Ebre i Obre't'ebre. I els beneficis d'aquesta II Diada pels sediments al Delta se destinaran a un altre projecte que organitzen els Jóvens per la Cultura i la Sostenibilitat: els Cartells pel medi ambient. Els cartells informaran objectivament sobre la situació mediambiental del Delta de l'Ebre. El contingut, tant de text com de material gràfic està sent realitzat pel reconegut hidròleg Rafa Sánchez. Els cartells seran imprimits en fusta seguint els paràmetres de disseny del Parc Natural i cobriran els principals llocs de pas turístic del litoral deltaic així com pretenen cobrir el que els organitzadors creuen que és un buit d'informació existent sobretot en les persones que venen de visita al Delta de l'Ebre. El projecte dels Cartells pel medi ambient l'organitzen els Jóvens per la Cultura i la Sostenibilitat coordinats amb la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Gibraltar i Catalunya

Avui publiquem un article del diari Avui de l'Alfons López Tena:

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.
Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.
En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.
Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.

dimecres, 22 de juliol de 2009

«El mataren per independentista»

A continuació hi podreu trobar l'entrevista publicada al diari El Punt el passat 21 de Juliol a Guillem Agulló, pare del jove Guillem assassinat ja fa més de setze anys a mans del feixisme espanyol. Esta entrevista s'ha publicat ara, tot just quan s'ha presentat a València l'informe Raxen que per desgràcia torna a posar el País Valencià al capdavant de les agressions, xenòfobes i feixistes.

En la recent presentació del darrer informe Raxen, Guillem Agulló va denunciar l'abandó institucional de les víctimes dels grups ultra i la impunitat amb què actuen. L'assassí del seu fill, condemnat a 16 anys de presó, només en va complir 4 i es presenta a les eleccions per Alianza Nacional

–El Moviment contra la Intolerància va convidar-lo a la presentació del darrer Informe Raxen que denuncia l'activitat racista, homòfoba i neonazi, però no va confirmar la seua assistència i aparegué espontàniament. Tenia reticències a unir la seua imatge a aquesta associació?
–«Guillem és un símbol de la lluita antifeixista, però té una vessant que el fa diferent. El van assassinar perquè era independentista. Era de Maulets i tenia relació amb el PSAN. La filosofia del Moviment contra la Intolerància és la de la defensa dels drets humans en el seu concepte més universal. Guillem és altra cosa. És la defensa, radical, de la identitat nacional catalana, sense que això supose deixar de respectar i tolerar els altres. El Moviment contra la Intolerància no aplica eixe sentit. Però coincidim: l'ésser humà està per damunt de tot, cap ideologia no val la mort de ningú. Lamentablement l'informe Raxen constata que la violència de signe ultra continua al dia.»
–Eixe informe torna a situar el País Valencià al front de l'activitat neonazi i feixista. Hi ha algun germen especial que ho explique?

–«Hi ha un gran sediment antidemocràtic, major que en cap altre lloc. Les bombes contra Joan Fuster i la quantitat d'agressions que es produïren en la transició van ser la manifestació d'una violència feixista que encara hui perdura sense que es produïsca cap reacció institucional.»
–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?
–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»
–Eixa versió va prevaldre també en el procés judicial per l'assassinat del seu fill malgrat les proves de les connexions dels acusats amb els grups d'ideologia neonazi. Què haguera significat el reconeixement d'eixa relació?
–«Haguera comportat la denúncia explícita, per part d'un tribunal, de l'existència d'organitzacions paramilitars, nazis i feixistes emparades per la policia i les institucions polítiques. Però no volgueren entrar en eixa via d'investigació i s'anà a jutjar estrictament l'autoria de la ganivetada. S'esforçaren molt a despolititzar el crim del meu fill. El reconeixement del seu assassinat per la seua militància nacionalista era traure a la llum les misèries de la transició valenciana, l'opressió del fet identitari amb els pactes de Manuel Broseta i Emili Attard que ens abocaren a un estatut de segona, i al conflicte no resolt de l'anomenada Batalla de València que ha servit d'aliment al manteniment de l'entramat feixista.»
–Considera que l'actual degoteig d'assalts a les seus d'entitats culturals i partits nacionalistes valencians tenen arrels comunes amb la violència que va posar fi a la vida del seu fill?
–«Té un fil absolutament directe. El blaverisme, el GAV, Espanya 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, etcètera... són el mateix. La connexió és clara. Tots arranquen de la teoria del falangisme: la unitat d'Espanya és fonamental, per damunt de les regions, i els qui vulguen trencar-la i no facen seus els símbols espanyols, són els seus enemics.»
–Acusa la delegació del govern d'evitar donar resposta policial a eixe tipus de crim, que anomena de baixa intensitat?
–«Les víctimes de crims feixistes només tenim el suport dels més pròxims i algunes organitzacions d'esquerra, però no de les institucions. La sensació d'impunitat és total. La llei de partits polítics, per exemple, s'aplica només a l'esquerra abertzale, però també hauria de servir per il·legalitzar els partits de l'extrema dreta que tampoc no condemnen la violència i fan apologia del genocidi.»

dilluns, 20 de juliol de 2009

L'acord que Zapatero i Montilla necessitaven

A continuació reproduïm un article de Vicent Partal, director de Vilaweb, respecte al finançament de Catalunya.

De tot això que ha passat aquest cap de setmana, una sola cosa resta fora de discussió: és el triomfalisme que s'ha difós tant pel PSC com pel PSOE. Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té. La legislatura s'acabarà al Principat, més o menys, amb normalitat i Zapatero segurament que ara recuperarà els vots d'Esquerra i d'Iniciativa. Ja és fet. Això a banda, hi ha ben poques coses clares i moltes ombres que taparà, si pot, la propaganda.

Un acord es fa entre dos. Si més no, perquè en aquest cas són més. I assistim, aquestes darreres hores, a una cerimònia francament confusa. El PSC, de primer, i el govern de la Generalitat, després, afirmen en públic que hi ha un acord i que aquest acord implica unes quantitats determinades de diners. Esquerra encara diu una quantitat més alta. Però el govern català no ha dit encara oficialment que la xifra d'Esquerra siga la bona i, cosa més sospitosa, el govern espanyol no diu ni tan sols que haja acordat la xifra que el PSC diu que s'ha acordat. Emparant-se en el fet que la negociació és a moltes bandes, la ministra Salgado s'ha negat repetidament a confirmar les xifres que dóna el president Montilla. Sorprenent? A mi, em sorprèn i em preocupa, vista la poca lleialtat institucional demostrada pel president Zapatero.

Caldrà esperar veure com es concreta tot plegat, però hi ha un segon detall, més inquietant. Tots ens parlen dels diners de l'any 2012. Però i els del 2009 i del 2010 i del 2011, què? Tothom especula amb una xifra que tardarà quatre anys a arribar i que ja veurem si arriba. Perquè la ministra ha dit ben clar que 'dependria de la recaptació', perquè tres mil milions d'euros d'avui no són pas els mateixos tres mil milions d'euros d'ací a quatre anys. La xifra és la mateixa, però no pas el valor, que minvarà d'acord amb la inflació.

I malgrat tot, l'ambigüitat de les xifres no és sinó una part de la preocupació. Perquè hi ha més. El document del pacte no recull ni una sola de les variables que la Generalitat exigia per a poder canviar d'una manera favorable el deficient finançament actual. No parla enlloc ni d'esforç fiscal, ni de costos diferencials, ni d'emigració. I això significa, per tant, que el model teòric no deixarà treballar amb xifres favorables quan aquestes s'hauran de concretar.

Finalment, hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. Pitjor: hi ha articles de l'estatut, la majoria, que poden ser subjectes d'interpretacions vàries, però n'hi ha que són literals, articles sense confusió possible. I el títol del finançament, i sobretot les disposicions finals que hi fan referència, són literals. No diuen que el model s'aprovarà o fixarà un dia qualsevol. Diuen que, a tot tardar, funcionarà el 9 d'agost de 2010. Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu.

I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?

Dit tot això, Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Comissió 11 de Setembre en marxa!


Enguany lo col·lectiu "Lo Casal Aixumara" participarà en la Marxa de Torxes que s'organitzarà a Tortosa en motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. A part de la data, dijous 10 de Setembre a partir de les 20:30h des del Castell de la Suda poc més es pot avançar fins al moment.

Per a estar-ne informats podeu passar-vos pel web de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l'Ebre. On a més podreu trobar imatges i vídeos dels actes organitzats l'any passat.

dijous, 9 de juliol de 2009

La banca ètica, una altra manera de fer banca

La crisi fa créixer l'interès per aquest model d'entitat financera · Les inversions prioritzen criteris socials

L'economia global ha sofert una sotragada que ha repercutit en el sistema financer, empresarial i, de retruc, en tota la societat. Per això moltes veus lligades a moviments socials proposen una altra manera de fer economia, que no es basi en l'especulació. A més, d'iniciatives que treballen en aquesta direcció, ja n’hi ha una colla. La més coneguda: la banca ètica. En aquest reportatge de VilaWeb TV n'expliquem les característiques principals.

Triodos, el primer banc ètic europeu

El primer banc sostenible d'Europa és Triodos Bank, que té seu al nostre país. Nat als Països Baixos, durant la Conferència Internacional de Banca Sostenible de Londres fou distingit amb el guardó de Banc Ètic de l'Any. El director territorial, Joan Melé, explica a VilaWeb que l'expansió al nostre país és 'molt bona' i que cada dia tenen més clients. Després de treballar trenta anys per una entitat financera convencional, ara té el privilegi de 'treballar tal com viu, sense haver de renunciar als seus principis personals'. Defensa el paper dels bancs en la societat com a 'agents socials que poden col·locar els diners allà on calgui per a transformar la societat', però 'les paraules s'han desvirtuat' i ara un ecologista 'pot finançar un projecte sobre transgèncis sense saber-ho, i un pacifista, una empresa d'armament'. Per això, la principal característica de la banca ètica és la transparència: 'tothom sap on van a parar els seus diners i d'on vénen els que rep en un crèdit'.

Una iniciativa singular

La mateixa línia d'inversió ètica segueix la cooperativa Coop 57, però té un funcionament molt diferent del d'un banc: actua assembleàriament i, com que no figura inscrita al Banc d'Espanya, són els cooperativistes que determinen l'índex de remuneració dels estalvis. A més, els projectes que financen no surten del país perquè, diu el coordinador de Coop 57, Ramon Pasqual, 'conèixer el territori és fonamental' per a desenvolupar projectes a fons. D'aquí ve que un dels objectius més immediats de la cooperativa sigui ara d'obrir seccions territorials d'àmbit local o regional per tenir un contacte més directe amb les gent i amb el territori.

Triodos Bank i Coop57 tenen en comú els principis que n'orienten les accions i apliquen el criteri bàsic de la transparència, tant a l'hora de concedir préstecs com de fer inversions. La finalitat és de fer compatible els rendiments financer i social, car l'ús dels diners, tot i trobar-se subjecte a risc, no es proposa el màxim rendiment empresarial en detriment del rendiment social. Un dels lemes és que els diners han de servir les persones, no les persones els diners.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Ebre Lan Party 2009


A partir del proper divendres el Casal Aixumara col·laborarà en la organització de l'EbreLanParty

Notícia extreta del diari El Punt

L'associació Atictes, amb el suport de la URV, el casal Aixumara i l'Ajuntament d'Alcanar, ha organitzat la tercera edició de l'Ebre LAN Party, que enguany tindrà lloc al centre cívic d'Alcanar. L'esdeveniment reunirà afeccionats a la informàtica i les noves tecnologies, molts dels quals hi portaran els seus propis ordinadors per gaudir de tres dies de competicions en xarxa, tallers i xerrades al voltant de temes com el programari lliure, els videojocs, els codis bidimensionals, la robòtica, la fotografia o el tuning. L'accés a l'Ebre LAN Party serà gratuït, tant per als que vulguen instal·lar-hi el seu ordinador com per als que només vulguen veure l'ambient. Els que vulguin instal·lar-s'hi amb el seu ordinador només hauran d'inscriure-s'hi i notificar la seua arribada i sortida de la festa. L'organització ha remarcat que, a més, no és necessari assistir-hi els tres dies de manera continuada, ja que cadascú pot decidir els dies i horaris.

EL QUE NO ENS EXPLIQUEN D'IRAN

Què passa a l'Iran? Qui representa Ahmadinejad? I Mussaví? A continuació reproduïm l'interessant article de Jordi Llaonat "El que no ens expliquen d'Iran", publicat a l'Avui el passat 23 de juny, p. 25:

Què hi passa a l'Iran? Per què els opositors carreguen contra el procés electoral i titllen el president de dictador, però en canvi no critiquen el règim que li dóna cobertura? Ha començat el compte enrere de la República Islàmica? O bé un grup de persones molt poderoses ha encès la metxa d'un país sempre a punt d'esclatar amb interessos partidistes i no pas amb desig real de canvi?

ENTENDRE QUÈ PASSA AVUI als carrers de l'Iran és fàcil: el poble clama llibertat. En canvi, no estan tan clars els motius dels instigadors de la revolta. D'entrada, la premsa internacional va errar en plantejar la recent escomesa electoral entre el president Mahmud Ahmadinejad i Hussein Mussaví en termes d'enfrontament entre ultraconservadors i aperturistes. Quan en realitat es tracta del xoc de dos grups de poder i dos models de dictadura.

DE VEGADES, DES D'OCCIDENT analitzem la realitat de països llunyans partint del que a nosaltres ens agradaria que hi passés. Potser per això, en les recents eleccions iranianes, la premsa i l'opinió pública de casa nostra han pres partit per un dels candidats en uns comicis opacs i una crisi política i social de les quals no n'acabem de treure l'entrellat.

AHMADINEJAD ÉS LA VEU de la gent humil que creu en la revolució islàmica. És un ultraconservador, un enemic d'Occident, un element desestabilitzador per a tot el Pròxim Orient i un mal gestor dels assumptes polítics i econòmics interns. Però té al seu favor la seva sinceritat i que viu i ordena segons li dicta la seva consciència. Les seves polítiques i el seu discurs generen rebuig a l'estranger, però al seu país li han fet guanyar dues eleccions.

L'ACTUAL PRESIDENT REP el suport del sector més religiós i purista del règim, que està enfrontat al grup de mul·làs i polítics pragmàtics que els darrers trenta anys han governat i saquejant les arques de l'Estat i que ara estan molt preocupats perquè les males relacions del president amb el món els perjudiquen els negocis. El candidat Hussein Mussaví és la cara visible d'aquest grup, que està decidit a recuperar el poder que no han assolit a les urnes a través d'una campanya de desestabilització.

MUSSAVÍ HA ESTAT QUALIFICAT frívolament d'aperturista per la premsa internacional, tot i ser un dels principals responsables de la dictadura islàmica. Va ocupar el càrrec de primer ministre en època de l'aiatol·là Khomeini, un temps fosc, de guerra, execucions massives i partida a l'exili de milers de persones. La confusió és resultat de l'impressionant aparell propagandístic del seu actual valedor, Haixemi Rafsandjani, l'home més ric, poderós i lladre de l'Iran, que fa quatre anys també va fracassar estrepitosament a les urnes, i que ara ens vol fer creure que Hussein Mussaví és l'única alternativa al govern d'Ahmadinejad. Precisament la filla de Rafsandjani és una de les caps de l'equip que ha forjat la imatge de modernitat de Mussaví que ha atret les classes urbanes.

PEL QUE FA A LES manifestacions, l'equip de Mussaví va posar les primeres persones al carrer l'endemà dels comicis i, de seguida, se'ls va sumar la gent contrària al règim islàmic. En aquest moment, entra en escena l'autèntica oposició, que reapareix als carrers, les fàbriques i les universitats després d'anys de silenci. Amb tot, la seva influència és feble en un país eminentment rural, poc format, conservador i islamista. A més, tenint en compte que els mateixos promotors de la revolta són partidaris del sistema, no permetran que els grups contraris al règim islàmic prenguin el protagonisme de la crisi.

L'IRAN AVUI ESTÀ REVOLTAT, però Mussaví no és el líder del canvi ni la persona que ens volen fer creure. L'exprimer ministre dóna suport actiu al règim islàmic i les injustes lleis que veten les candidatures dels veritables opositors. Per això centra les seves crítiques en un possible frau en el recompte de vots. Un reformista, en canvi, atacaria l'arrel dels problemes de l'Iran, que no és altra cosa que el règim dictatorial dels mul·làs que ha omplert de fortunes les butxaques de l'elit religiosa, les presons d'opositors i els diaris estrangers de titulars impactants.

JORDI LLAONART / ARABISTA I PERIODISTA. HA ESTAT CORRESPONSAL DURANT VUIT ANYS A LA REGIÓ DEL PRÒXIM ORIENT