dilluns, 27 de juliol de 2009

Gibraltar i Catalunya

Avui publiquem un article del diari Avui de l'Alfons López Tena:

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.
Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.
En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.
Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.