dimarts, 21 de juny de 2011

L’endarreriment social de Catalunya i Espanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari ARA, 19 de juny de 2011 [Font: http://www.vnavarro.org]

Aquest article analitza el gran endarreriment en despesa pública social de Catalunya i d’Espanya que les polítiques actuals del govern de la Generalitat (i del govern d’Espanya) estan empitjorant.

No hi ha plena consciència en els establishments polítics, econòmics i financers de Catalunya i d’Espanya de l’enorme endarreriment social de Catalunya i d’Espanya. Trenta-tres anys després de la fi d’una dictadura caracteritzada per una enorme insensibilitat social (quan el dictador va morir, Espanya es gastava només el 14% del PIB en el seu estat del benestar, molt menys que la mitjana dels països que més tard passarien a conformar la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que era un 22% del PIB) Catalunya i Espanya continuen amb la despesa pública social més baixa de la UE-15 (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). No cal dir que Catalunya i Espanya han corregit part d’aquest dèficit durant el seu període democràtic. Així, Espanya va passar d’un 14% del PIB al 1975 a un 24% al 1993 (tot i que la UE-15 també va pujar d’un 22% a un 28%), retallant per la meitat el dèficit de despesa pública social entre Espanya i la UE-15 (passant del 8% del PIB a un 4%). A Catalunya els canvis van ser semblants, ja que el finançament de l’estat del benestar en aquell període depenia primordialment de la despesa pública social de l’Estat espanyol.

Però l’entrada d’Espanya a l’eurozona va frenar aquesta correcció del dèficit. La reducció del dèficit de l’estat (obligada per assolir el criteri de Maastricht) es va fer a base de reduir la despesa pública social, transferint-se els fons de les àrees socials a la correcció del dèficit estatal, seguint polítiques molt semblants a les actuals: retallades de despesa pública social per a reduir el dèficit de l’estat. És interessant assenyalar que llavors, com ara, l’altra alternativa per baixar el dèficit, augmentar els impostos, ni tan sols es va considerar. En realitat, els impostos van anar baixant durant el període 1996-2008, creant-se les bases per determinar el dèficit estructural de l’estat, que no va aparèixer en la seva dimensió real a causa de romandre ocult com a resultat del gran creixement econòmic i dels elevats ingressos a l’estat com a conseqüència.

A partir del 2003 a Catalunya i a partir del 2004 a Espanya, els governs d’esquerra van augmentar notablement la despesa pública social reduint el dèficit de Catalunya i Espanya amb la UE-15, aconseguint el 2007 la major reducció del tal dèficit social. Però fins i tot en aquell moment, la despesa pública continuava sent la més baixa de la UE-15. I aquesta situació s’ha anat deteriorant a partir de llavors, com a conseqüència de la crisi.

Un argument per explicar aquest endarreriment és que no hi ha recursos, la qual cosa no és del tot certa. Catalunya no és pobra. El seu nivell de riquesa representa el 110% de la mitjana de la UE-15. En canvi la seva despesa pública social per habitant és només el 73,3%. Si fos el 110%, Catalunya es gastaria 19.600 milions d’euros més. Aquests recursos existeixen. El que passa és que ni l’estat central ni la Generalitat els recullen. En conseqüència, Espanya i Catalunya són els països de la UE-15 que ingressen menys recursos a l’Estat, només una quantitat equivalent al 34% del PIB, comparat amb el 44% a la UE-15 i 54% a Suècia (el país que té un estat del benestar més desenvolupat).

Però a més de baixos recursos, la recollida d’aquests recursos és regressiva. Així, un treballador de la manufactura (que és el treballador més ben pagat a qualsevol país) paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. L’1% de renda superior a Catalunya, tanmateix, paga només el 20% del seu homòleg a Suècia. Si la política fiscal de Catalunya i d’Espanya fos la de Suècia, l’estat a Espanya (incloent la Generalitat de Catalunya) ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que recull.

Això permetria no només cobrir el dèficit, sinó, més important, crear llocs de treball. El major problema, no només social sinó també econòmic que té Catalunya i Espanya, és la desocupació. Si Catalunya i Espanya tinguessin el percentatge de la població adulta que treballa en l’estat del benestar de Suècia (el 25% en lloc del 9%), es crearien gairebé 5 milions més de llocs de treball dels que hi ha ara, eliminant, per cert, l’atur (que és gairebé de 5 milions). I aquí està el quid de la qüestió. No és l’escassa despesa pública el problema, sinó els baixos ingressos a l’estat i la seva regressivitat. Aquest és el problema. Per cert, el dèficit fiscal de Catalunya versus Espanya (que s’ha de corregir) és només una causa menor del dèficit social de Catalunya, doncs aquest és molt més gran que el dèficit fiscal.

Veure article en PDF

divendres, 17 de juny de 2011

Ahir vaig rebre per totes bandes

Article del cantautor Cesk Freixas sobre els incidents ocorreguts el passat dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. [Font: www.ceskfreixas.cat]

Ahir vaig rebre per totes bandes: per la dreta, pel centre i per l'esquerra. Vaig intentar plantejar un punt de vista diferent a la cobertura mediàtica que s'estava fent del bloqueig al Parlament d'un grup de persones, unes 2.000, que provenien, més o menys directament, de les acampades d'indignats de Barcelona i rodalies. I em van insultar, amenaçar i tractar de manipulador i ingenu, entre les coses més tovetes que vaig arribar a sentir.

No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.

Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:

Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.

Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.

També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?

En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.

Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.