Ahir vaig rebre per totes bandes: per la dreta, pel centre i per l'esquerra. Vaig intentar plantejar un punt de vista diferent a la cobertura mediàtica que s'estava fent del bloqueig al Parlament d'un grup de persones, unes 2.000, que provenien, més o menys directament, de les acampades d'indignats de Barcelona i rodalies. I em van insultar, amenaçar i tractar de manipulador i ingenu, entre les coses més tovetes que vaig arribar a sentir.
No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.
Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:
Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.
Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.
També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?
En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.
Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.
No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.
Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:
Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.
Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.
També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?
En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.
Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada