diumenge, 28 de desembre de 2008

Finançament a la carta... de Reis

Avui un article publicat al diari Avui del diumenge 28/12 per Vicent Sanchís.

Fa dos anys i mig
que el Parlament espanyol i la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes van aprovar el nou Estatut d’Autonomia. El govern de l’Estat, doncs, ha tingut dos anys i mig per desplegar-lo. En dos anys i mig n’ha desplegat ben poca cosa. Ni tan sols fins ara havia arribat a proposar un acord de finançament mínimament solvent, un dels punts bàsics del text. Concretament el mes d’agost passat el govern de l’Estat va començar a incomplir la llei, perquè aquest era el termini màxim que el mateix Estatut disposava per fer-ho. Convé recordar una vegada més el compromís de José Luis Rodríguez Zapatero, que va proclamar públicament que acataria l’Estatut que majoritàriament arribés a aprovar el Parlament. Només més tard va matisar “sempre que sigui dins la Constitució”. Zapatero va confiar massa en el PSC i en Pasqual Maragall. No els creia capaços d’aprovar el que van aprovar. El PSC ho va fer però l’endemà mateix rectificava i anunciava que faria seves les esmenes del PSOE. L’Estatut ara vigent va ser rectificat, retallat. Però, tot cal dir-ho, va ser aprovat gràcies a la voluntat persistent del mateix Zapatero, que, deixant en evidència els dirigents socialistes catalans i en una situació de no retorn el president Maragall, va pactar-lo finalment amb Artur Mas i CiU.

Per això hauria de sorprendre que algú tan entossudit a aprovar la llei ara no la compleixi. Sempre que aquest algú no sigui José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha especialitzat al llarg dels anys que fa que governa a incomplir promeses, acords i pactes ferms.

Un d’aquests acords és el que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que, tot i que d’una manera no prou clara, estableix la relació de bilateralitat entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat en l’àmbit del finançament. La part catalana així ho ha reclamat en les darreres negociacions per fixar un model de finançament. El govern de l’Estat ha assumit parcialment aquesta reivindicació, perquè no només ha emmarcat i ha condicionat els acords amb la Generalitat a l’acceptació dels altres governs autònoms, sinó que el mateix Zapatero ha escenificat una ronda de consultes que inclourà els presidents de totes les dites comunitats.

La setmana passada, després de celebrar una cimera amb el president de la Generalitat per intentar desbloquejar l’acord de finançament, José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir immediatament amb el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, i esvair d’aquesta manera totes les reticències que havia suscitat la visita anterior. En els dies posteriors han passat per la Moncloa tot de presidents. Des de la de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que es va declarar “satisfeta” amb la fórmula de finançament que li va proposar Zapatero, fins al de Galícia, que va proposar una quota “lingüística” que comporti el compromís financer de l’Estat amb aquells territoris que tenen idioma propi oficial. Tothom hi ha dit la seva. De manera que de la relació presumptament bilateral amb la Generalitat de Catalunya el president del govern de l’Estat ha passat a la multilateralitat massiva. El finançament de Catalunya a què obliga l’Estatut –una llei orgànica que comença a batre tots els rècords d’incompliment– s’ha transformat en un finançament general a la carta... de Reis, en què cada comensal reclama allò que més li convé.

El problema és que aquestes pretensions no són sempre compatibles. Més aviat en molts casos seran del tot antagòniques. Perquè el govern de l’Estat haurà de posar pedaços a unes estovalles compartides en què se servirà un finançament que faci conciliables el criteri de territorialitat amb el de població, el del reconeixement dels grans nuclis urbans amb el de la protecció de la ruralia escampada, el de límit a la solidaritat amb el de solidaritat sense límit, el d’anivellament de les balances fiscals amb el de balances fiscals desnivellades...

Només hi ha una manera d’ajuntar tant d’oli amb tanta aigua: el creixement desbocat del dèficit públic. Seguint la lògica que ha instaurat el mateix Zapatero, que va proclamar que “amb el nou sistema de finançament tothom hi sortirà guanyant”, caldran uns recursos desmesurats per satisfer tothom. La gran pregunta, tan oportuna en aquests temps que corren, és qui acabarà pagant tot això. Perquè al final s’haurà de pagar. ¿Nous excessos i desequilibris fiscals futurs?

dimecres, 17 de desembre de 2008

Quin significat té la tradició de fer cagar el tió?

El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l'acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. No hem d'oblidar que el tió -o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país- és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitza la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys -reals o imaginaris- del grup domèstic.
Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d'amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escamar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l'extrem d'adreçar-li oracions, oferir-li aliments i vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII.

El do de la fertilitat
L'acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d'apuntar. De la mateixa manera que a l'arbre de Nadal se li pengen les boletes que recorden la fruita que no dóna a l'hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d'hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similar han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d'Europa -des d'Anglaterra fins a alguns països eslaus-, i fins i tot en determinades cultures de l'Àfrica negra.
Joan Soler Amigó assenyala també en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s'estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l'interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors que hi hagueren en l'època.

Roger Costa és antropòleg i col·laborador del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana
[Publicat a la revista Sàpiens 74 del mes de desembre del 2008]

dimarts, 16 de desembre de 2008

15 anys sense Guillem Agulló

Avui 16 de desembre s'ha organitzat un nou acte a Burjassot en record de l'assassinat feixista de Guillem Agulló ara fa 15 anys.

[Font: Vilaweb]

El Teatre Tívoli de Burjassot és ple a vessar en l'homenatge a Guillem Agulló, un jove militant de Maulets de Burjassot (Horta) assassinat d'una ganivetada per un grup d'extrema dreta a Montanejos (Alt Millars), el 12 d'abril de 1993. Avui, quinze anys després, família, amics i molts col·lectius continuen mantenint ben viu el record d'Agulló i denunciar la impunitat amb què actuen els grups d'extrema dreta al País Valencià, com constata el darrer informe Raxen.

En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana el 1995, el jutge va condemnar Pedro Cuevas, autor confés de la ganivetada, a catorze anys de presó per homicidi, va absoldre la resta del grup i no hi va veure motius polítics. Ara, Cuevas solament va fer quatre anys de presó i a les municipals del 27 de maig de 2007 es va presentar a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional per Xiva de Bunyol.

En l'acte d'avui, la Comissió 15 anys sense Guillem Agulló fa un triple homenatge antifeixista, dedicat als maquis de l'Agrupació Guerrillera de Llevant, a la família del jove militant comunista Miquel Grau i a la família de Guillem Agulló.

L'artista alcoià Antoni Miró s'ha sumat a l'homenatge amb el cartell de la campanya, una sèrie numerada de la làmina 'Tornarà al Sud' (imatge de portada).

Antifeixisme al País Valencià

Segons les últimes dades de l'informe Raxen del Moviment contra la Intolerància, el 2007 hi va haver al País Valencià sis-centes agressions amb mòbil feixista o racista. És per això que, sovint des de la societat civil, han aparegut plataformes i campanyes per denunciar la violència ultradretana i la impunitat amb què a vegades actua: Acció Popular contra la Impunitat, Antifeixistes.org (amb canal a YouTube) i Antiblavers, a més del Fòrum per la Memòria.

Homenatge musical

A més dels parlaments, a l'acte actuen Pep Gimeno 'el Botifarra', Al Tall, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Feliu Ventura, Obrint Pas i la Gossa Sorda, alguns dels quals han dedicat cançons a Guillem Agulló.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Grècia en flames

Què està passant a Grècia? En el següent post no esperem donar una resposta a això però si fer una important sintetització del per què? com han evolucionat els incidents... Tot això gràcies a un article publicat a Vilaweb el passat dijous 11/12.

[Font: Vilaweb]


Desenes de milers de joves grecs ocupen els carrers des de dissabte al vespre. La mort d'Alexandros Grigoropoulos, abatut per la policia, ha desencadenat una onada de violència i d'atacs no mai vista des del final de la dictadura. Però, en el fons de tot plegat, hi ha la frustració de la Generació 700, l'equivalent dels mileuristes, que han de viure amb un salari inferior als set-cents euros al país més corrupte i ineficaç de la Unió Europea.

G-700 no és pas el nom de cap grup organitzat, ni de cap partit, ni de cap associació. Té per expressió més o menys pública un bloc i un Butlletí de correu. Hi ha articles difosos en tot de llengües per webs de tota mena com aquest (traducció al català) i pàgines de Facebook en record del noi assassinat que han sumat més de cent mil membres en menys d'una setmana, o 'twitters' com el #griots, que informen sobre les manifestacions.

Molts joves grecs viuen des de fa anys en estat de frustració perquè passar amb set-cents euros els és impossible. A la Unió Europea el salari mínim és molt variable. Però, en tots els càlculs, Grècia sempre ocupa l’últim lloc, o el penúltim, dels quinze estats que formaven la UE abans de l'ampliació. Darrere seu sol haver-hi Portugal, l'estat espanyol i Itàlia. Els estats de la franja meridional de la Unió són els únics que accepten salaris mínims inferiors als mil euros (Grècia, 657), lluny de la mitjana dels quinze (1.160 euros) i molt lluny de Dinamarca que és, segons l'Eurostat, el país amb el salari mínim més alt (1.850 euros).

Aquesta dada no és aïllada. Un estudi recent de la Unió Europea considera la política social grega la més ineficaç d'Europa. Segons l'informe, que recollia el diari grec Kathimerini, Grècia és el país amb més pobres, ensems amb Letònia, i el que aplica polítiques socials que menys reïxen a reduir la pobresa: d’un 9%, mentre que la mitjana de la Unió és del 38%, i a Suècia del 59%. (Per cert, segons aquest estudi, l'estat espanyol té la segona política menys eficaç de reducció de la pobresa, d’un 17%.)

Això sí, la corrupció és rampant a Grècia. En l'informe anual de Transparency International Grècia ocupa la posició 57, entre Itàlia i Turquia: l’última de la Unió Europea d'abans de l'ampliació, i la 25a dels 27 estats actuals. I això explica també que un percentatge gran de la població juvenil grec no rebi el suport que hauria de rebre.

La suma de tots aquests factors augurava, ja fa mesos, que alguna cosa podia passar. Només calia una excusa, que va arribar dissabte de la manera més tràgica.

La mort d'Alexis

Dissabte una unitat especial de la policia grega va topar amb un grup de joves a Atenes. Epaminondas Korkoneas, un oficial de trenta-set anys, va disparar a Alexandros Grigoròpoulos i el va matar. El policia sosté que el van provocar i que va engegar un tret d’advertència que va matar de rebot. Els testimonis visuals discrepen d’aquesta versió; la majoria sostenen que els nois no feien res en el moment de l'atac i que el policia va disparar directament a Alexandros, en una actitud provocativa. Periodistes grecs consultats ahir per VilaWeb deien que seria molt difícil de saber què va passar de debò, però que els estranyava l'agressivitat de la policia, alimentada segurament per una topada anterior, 'verbal i poc important'. Hi ha qui diu que el grup de joves i el de policies ja es coneixien i que entre els policies hi havia militants de l'extrema dreta.

Sigui com sigui, els aldarulls i la violència van esclatar tot seguit i s'han escampat per tot el país. Grigoròpoulos ha esdevingut un símbol i la seva fotografia i el seu nom, en la forma familiar Alexis, apareix per tot arreu.

Gairebé a totes les ciutats gregues hi ha hagut incidents. A la majoria els estudiants universitaris ocupen les aules o han tancat els centres. A Atenes han atacat el Parlament i han cremat alguns edificis de la plaça Sintagma. També han saquejat moltes botigues del centre de la ciutat. El rector de la Universitat d'Atenes ha dimitit, el ministre d'Interior ha presentat dues vegades la dimissió i els policies responsables dels fets són a la presó. Amnistia Internacional ha acusat de brutalitat el govern grec, han circulat fotografies de policies grecs apuntant directament amb pistoles als manifestants.

El ressò dels incidents del 1973

La batalla campal que trasbalsa tot Grècia té una altra característica especial. Va començar al barri atenenc on hi ha l'Institut Politècnic, centre de la insurrecció contra la dictadura dels coronels. El 17 de novembre de 1973 tancs de la dictadura, que aleshores ja feia sis anys que durava, van entrar al Politècnic per jugular la revolta democràtica dels estudiants. Encara avui no se sap quants estudiants hi van perdre la vida, però sol parlar-se d’una quarantena. En la lluita contra la dictadura aquest incident va esdevenir tot un símbol que després, ja en democràcia, ha estat glorificat. En totes les escoles s'explica l'heroïcitat dels joves del Politècnic i per això no és estrany que ara hi hagi qui faci comparacions.

Polítics desconcertats

Mentrestant, el govern sembla desconcertat. El primer ministre Kostas Karamanlís de Nova Democràcia, nebot de l'ex-president Konstantin Karamanlís, ha expressat el seu 'dolor' per la mort del jove, però no ha acceptat la dimissió del ministre de l'Interior. Aquests darrers dies han circulat tot de rumors sobre possibles intervencions militars per a aturar les revoltes, però no s'ha fet res en concret. Ara, a mesura que han anat passant les hores, el govern ha anat endurint les declaracions.

L'oposició va començar donant suport als estudiants però ara ja no sap gaire què fer. Les enquestes d'opinió, per primera vegada en vuit anys, donen possibilitats de guanyar les eleccions als socialistes del PASOK, i George Papandreu, que n’és el cap, s’ha anat separant del moviment dels estudiants i criticant-ne la violència, alhora que critica el govern. Papandreu és fill i nét d’ex-primers ministres grecs i aquest fet, i que Karamanlís sigui nebot d'un ex-president, és presentat per alguns grups d'estudiants com la demostració que la democràcia grega és segrestada per uns pocs. (George Papandreu és l'actual president de la Internacional Socialista.)

A l'esquerra del PASOK, el Partit Comunista balla entre el suport als estudiants i la denúncia de la violència, i la Coalició de l'Esquerra Radical és l'únic grup parlamentari que fins ara sempre ha fet costat als manifestants.

En general, la magnitud de la protesta i de la violència amb què s'expressa ha desconcertat la classe política grega, que veu com la G-700 es defineix no solament contra el govern de dretes, sinó contra l'actual sistema grec de partits, amb reaccions i declaracions que l’acosten als grups autònoms de final del segle passat, o a l'anarquisme i tot.

El gran interrogant és ara de saber on porta tot plegat. El govern sembla que espera que les manifestacions vagin esllanguint-se a poc a poc i que d'aquí a uns quants mesos tot sigui un record, però pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment.

Detencions a Barcelona

Els mossos d'esquadra han detingut dos joves pels aldarulls causats en la manifestació que s'ha fet anit al centre de Barcelona en solidaritat amb el noi mort a Grècia. Els manifestants s'han enfrontat amb la policia quan la protesta ha arribat a l'avinguda Francesc Cambó. Segons fonts policials, la manifestació, que ha aplegat centenars de persones, ha acabat amb dos mossos ferits lleus i diverses destrosses al mobiliari urbà. Els manifestants també han bolcat contenidors al mig del carrer i han atacat un caixer automàtic. Pel que fa als dos joves detinguts, l'un és una noia grega i l'altre, un noi que parlava en anglès als mossos d'esquadra i anava indocumentat.

divendres, 12 de desembre de 2008

I escriuré els noms....

Avui publiquem l'article del director de Vilaweb, Vicent Partal, publicat a data de divendres 12 de desembre.

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.


(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

[Font: Vilaweb]

dimecres, 10 de desembre de 2008

Fora Borbons de les Terres de l'Ebre!!

Demà 11 de desembre los prínceps borbònics "ocuparan" Tortosa, tot just enguany que fa 300 anys de l'ocupació borbònica de la capital del Baix Ebre, justament per Felip V, ara ens visitarà Felip VI. És altament indigne que per a celebrar els centenaris de certes "institucions", en este cas concret, la cambra de comerç tortosina, s'invite amb alts honors als representats dels "dret de bragueta", tot just aquells que ens van negar la nostra llibertat com a nació i avui en dia segueixen negant la llibertat d'expressió i reprimeixen les manifestacions contra les seues persones. La revista "Jueves" i desenes de jóvens que han estat jutjats i multats ens són un bon exemple.



Que cremen los borbons!!

[+info: Casal Popular Panxampla]

dijous, 4 de desembre de 2008

Jóvens de l'Ebre s'encadenen per a denunciar la massificació Eòlica

Avui dijous 4 de desembre cinc activistes de Jóvens de les Terres de l'Ebre s'han encadenat a la Conselleria d'Economia i finances de la Generalitat de Catalunya, responsable del Departament d'Energia. Els joves han estat desencadenats pels Mossos d'Esquadra i han estat citats a declarar demà.

Amb aquesta acció es vol donar a conèixer la lluita de la Terra Alta pel seu futur i convocar a la concentració de dissabte a les 12:00h a Corbera d'Ebre.

Les obres de construcció de centrals eòliques i línies d'evacuació començades a Vilalba, la Fatarella i Corbera d'Ebre s'estan duent a terme de forma il·legal ja que no disposen de l'aprovació de la declaració d'utilitat pública ni del projecte executiu, ocupant finques privades sense autorització. D'altra banda, s'estan destruint impunement escenaris de la Batalla de l'Ebre, descoberts arran de les obres, seguint en l'habitual política de fets consumats que aboca a la població a una sensació d'irreversibilitat en quant a la destrucció del territori. Les empreses i l'administració són conscients de la necessària paralització de les obres, per tal de catalogar les restes, i tot i així, s'afanyen a dur-les endavant.

Per això, avui Jóvens de les Terres de l'Ebre ens hem encadenat al Departament d'Economia i Finances, amb competència en matèria energètica. Denunciem que el Pla de l'Energia és, malgrat la propaganda, totalment continuista de les polítiques depredadores dutes a terme durant les últimes dècades, amb l'únic objectiu de satisfer les demandes de les grans empreses energètiques.

Aquest model segueix amb la tendència de dependència de combustibles fòssils i en el cas de la implantació dels aprofitaments renovables, pensant únicament en rendibilitzar les inversions empresarials i donar una aparença ecològica a un sector conegut per la seua poca sensibilitat ambiental i social. Aquest model té efectes arreu del territori, al nord de Catalunya amb la MAT, a les Terres de l'Ebre amb diversitat de formes: centrals nuclears, tèrmiques, transport de gas i energia eòlica massificada.

El cas de l'energia eòlica és paradoxal. Si bé pot presentar-se com una energia alternativa, les empreses i l'administració n'han fet una implantació tan insostenible i antiecològica com la de les energies no renovables. Creiem que una implantació racional i consensuada de l'energia eòlica forma part de la solució al problema energètic, en que ens veiem immersos, però no de la forma en que s'està duent a terme actualment.

Les empreses eòliques han aprofitat l'envelliment de la població, la manca de recursos als Ajuntaments, les poques expectatives de futur i el caciquisme local per a tirar avant una sèrie de projectes que hipotecaran per a sempre el futur de la Terra Alta, just ara que s'havia iniciat una etapa de diversificació econòmica i rearrelament de joves al territori.

Els polítics locals i la Generalitat han venut el territori, i n'han hipotecat el futur, ja que quan la població de la Terra Alta s'ha manifestat contrària a la implantació massificada de l'energia eòlica s'ha trobat davant una situació aparentment irreversible perquè caldria pagar importants indemnitzacions a les empreses promotores. Traslladant, una vegada més, les nefastes conseqüències d'una gestió interessada al conjunt de la societat. Són els alcaldes, els responsables del Departament d'Economia (responsable d'energia) i de la Generalitat els que han de fer front a les conseqüències de la seua gestió, què d'altra banda els ha donat molts beneficis a nivell personal.

Des de Jóvens de les Terres de l'Ebre exigim la immediata paralització de les obres i el dret a decidir sense coaccions sobre el futur de la Terra Alta.



Aturem la massificació eòlica,

volem futur als nostres pobles!

Jóvens de les Terres de l'Ebre

Barcelona, 4 de desembre de 2008

dilluns, 1 de desembre de 2008

Per un sistema energètic eficient: La generació distribuïda

Avui publiquem un article del professor i geògraf de la URV Sergi Saladiè, publicat al diari l'Accent en la seva edició del passat 18 de novembre. L'article es titula "Per un sistema energètic eficient: La generació distribuïda" i parla sobre el que significa la generació distribuïda i quines aplicacions pràctiques tindria sobre la nostra societat a més de parlar també del resultats cap als quals ens portaria.
[Font: L'Accent]
La societat catalana, com la mundial, actualment té plantejats una sèrie de reptes importants, entre els quals hi ha els energètics. Es poden resumir en: disminuir la despesa energètica i ser més eficients, aconseguir una reducció de les emissions de CO2, trencar la dependència envers els combustibles fòssils, desterrar l´energia nuclear, aconseguir un model elèctric adequat, assegurar els serveis energètics (tant a les llars com a la indústria, el comerç i els serveis), tenir un subministrament fiable, i potenciar la utilització de les fonts energètiques renovables.

Per contra, ni el nostre actual model energètic en general i elèctric en particular, ni el planejament previst per als propers anys, aconsegueix fer front a aquests reptes acomplint els requisits assenyalats. Es tracta d´un model que es basa fonamentalment en els combustibles fòssils i en l´energia nuclear (en el cas de Catalunya, aquestes dues fonts representen el 80% de la potència elèctrica instal·lada), és centralitzat en grans instal·lacions generadores i grans línies de transport, està fonamentat en l´economia d´escala amb impactes ambientals, econòmics i socials, genera una important dependència envers les multinacionals elèctriques, és molt ineficient en perdre dos terços de l´energia primària (només en les línies de transport a molta alta tensió es perd entre un 10 i un 30% de l´energia transportada).
Per tal de fer front a aquesta situació, la generació distribuïda representa una evidència ignorada. Segons l´Institute of Electrical and Electronic Engineers (IEEE), la Generació Elèctrica Distribuïda (DEG): "és la generació d´electricitat mitjançant instal·lacions que són suficientment petites en relació a les grans centrals de generació, de forma que es poden connectar en qualsevol punt d´un sistema elèctric". Per tant, per generació distribuïda s´entén tota la gamma de tecnologies de generació elèctrica que no precisen de la xarxa de transport elèctric D´alta tensió, a més de tots aquells sistemes de calefacció que produeixen - consumeixen en un mateix indret.
Les tecnologies de generació distribuïda abracen un ampli ventall de possibilitats, tot i que les que se´ns presenten més útils per fer front als reptes esmentats, són les que utilitzen fonts renovables (solar, eòlica i biomassa), les que prioritzen la instal·lació d´aquestes tecnologies en sòl urbà i industrial, i que per tant aproximen els centres productors als nodes de distribució i consum ja existents, i les que es basen en la participació de la ciutadania en la concepció i gestió dels projectes.
Així doncs, la generació distribuïda presenta una sèrie d´avantatges com ara són: la redistribució dels beneficis en un ampli espectre de la societat en incrementar el nombre de productors d´energia i de proveïdors dels servei de subministrament; la configuració d´un mercat basat en la competència real amb tots els avantatges que comportaria per al consumidor (tarifes més econòmiques i serveis més acurats); fer possible l´accés a la generació a associacions de veïns, cooperatives, ajuntaments, empreses, particulars...; la millora de l´eficiència en minimitzar les pèrdues per transport; l´augment de fiabilitat i resistència de la xarxa de subministrament en no dependre d´uns pocs centres productors i unes poques línies de transport; la integració en àrees industrials i urbanes evitant nous consum de sòl; la proximitat a la demanda que contribueix a l´equilibri territorial; la major adaptabilitat als avenços tecnològics; una millor modulació a les necessitats energètiques de cada territori; i la creació d´unes noves dinàmiques socioculturals en contribuir un canvi d´actituds que també repercutiria en un augment de l´estalvi i en un ús més eficient de l´energia.
Amb la universalització de la generació distribuïda, l´energia passaria de ser un hostatge en mans de les grans empreses del sector elèctric a esdevenir un bé de lliure accés que obriria les portes a una revolució econòmica i qui sap si també social. La proximitat i el coneixement popular del que és la generació i distribució energètica acceleraria l´adquisició d´una nova cultura de l´energia com un dels elements essencials del model energètic del futur. A més, la generació distribuïda ens acostaria a la l´autosuficiència energètica, que permetria disminuir els moviments geoestratègics pel control de les fonts energètiques i del seu transport, a més de possibilitar el desenvolupament dels països pobres.
Però el bo del cas, és que no estem parlant d´una utopia sinó d´un model que alguns territoris ja han emprès. A Dinamarca per exemple, des de 1976 la legislació obliga a la construcció de plantes generadores per barris, i des de 1979 està prohibit l´ús d´electricitat per a calefacció, amb el resultat que en l´actualitat el 60% de les llars reben el subministrament de calefacció a través de sistemes comunitaris. A Holanda, l´ús de microgeneració abasta el 52% de l´electricitat generada a tot el país. A Alemanya hi ha set milions de metres quadrats de plaques solars tèrmiques (només un milió a l´Estat espanyol), i gairebé 4.000 MW en solar fotovoltaica (només 1.000 MW a l´Estat espanyol), amb un promig de 140m2 de plaques solars per habitant (per només 16 m2 a l´Estat espanyol), i un 90% de les plaques solars ubicades en teulades d´habitatges, naus industrials, i equipaments i espais públics urbans.
Tot i això, a casa nostra hi ha algunes barreres que cal superar, com són l´absència d´informació; les dificultats imposades per les companyies de distribució elèctrica per possibilitar la connexió; la feixuga tramitació administrativa; la insuficiència i dificultat per accedir als ajuts; o la manca d´una actitud governamental ferma per defensar els interessos de la ciutadania per damunt dels de les grans multinacionals elèctriques.
Malgrat tot, quedem-nos amb el que diu Jim Hansen, de l´Institut Goddard d´Estudis Espacials de la NASA: "L´amenaça que representa l´escalfament global del planeta és clara i inequívoca. Per fortuna, també ho són les solucions. Malgrat allò que sostenen les veus pessimistes -que els hàbits i esquemes relatius a l´ús de l´energia no poden modificar-se substancialment-, el canvi és possible sempre i quan hi hagi la voluntat política de posar-lo en pràctica. (…) Sobretot en un context polític dominat per governs habituats a la concessió de subsidis a determinats grups empresarials (…)."