Avui un article publicat al diari Avui del diumenge 28/12 per Vicent Sanchís.
Fa dos anys i mig que el Parlament espanyol i la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes van aprovar el nou Estatut d’Autonomia. El govern de l’Estat, doncs, ha tingut dos anys i mig per desplegar-lo. En dos anys i mig n’ha desplegat ben poca cosa. Ni tan sols fins ara havia arribat a proposar un acord de finançament mínimament solvent, un dels punts bàsics del text. Concretament el mes d’agost passat el govern de l’Estat va començar a incomplir la llei, perquè aquest era el termini màxim que el mateix Estatut disposava per fer-ho. Convé recordar una vegada més el compromís de José Luis Rodríguez Zapatero, que va proclamar públicament que acataria l’Estatut que majoritàriament arribés a aprovar el Parlament. Només més tard va matisar “sempre que sigui dins la Constitució”. Zapatero va confiar massa en el PSC i en Pasqual Maragall. No els creia capaços d’aprovar el que van aprovar. El PSC ho va fer però l’endemà mateix rectificava i anunciava que faria seves les esmenes del PSOE. L’Estatut ara vigent va ser rectificat, retallat. Però, tot cal dir-ho, va ser aprovat gràcies a la voluntat persistent del mateix Zapatero, que, deixant en evidència els dirigents socialistes catalans i en una situació de no retorn el president Maragall, va pactar-lo finalment amb Artur Mas i CiU.
Per això hauria de sorprendre que algú tan entossudit a aprovar la llei ara no la compleixi. Sempre que aquest algú no sigui José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha especialitzat al llarg dels anys que fa que governa a incomplir promeses, acords i pactes ferms.
Un d’aquests acords és el que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que, tot i que d’una manera no prou clara, estableix la relació de bilateralitat entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat en l’àmbit del finançament. La part catalana així ho ha reclamat en les darreres negociacions per fixar un model de finançament. El govern de l’Estat ha assumit parcialment aquesta reivindicació, perquè no només ha emmarcat i ha condicionat els acords amb la Generalitat a l’acceptació dels altres governs autònoms, sinó que el mateix Zapatero ha escenificat una ronda de consultes que inclourà els presidents de totes les dites comunitats.
La setmana passada, després de celebrar una cimera amb el president de la Generalitat per intentar desbloquejar l’acord de finançament, José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir immediatament amb el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, i esvair d’aquesta manera totes les reticències que havia suscitat la visita anterior. En els dies posteriors han passat per la Moncloa tot de presidents. Des de la de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que es va declarar “satisfeta” amb la fórmula de finançament que li va proposar Zapatero, fins al de Galícia, que va proposar una quota “lingüística” que comporti el compromís financer de l’Estat amb aquells territoris que tenen idioma propi oficial. Tothom hi ha dit la seva. De manera que de la relació presumptament bilateral amb la Generalitat de Catalunya el president del govern de l’Estat ha passat a la multilateralitat massiva. El finançament de Catalunya a què obliga l’Estatut –una llei orgànica que comença a batre tots els rècords d’incompliment– s’ha transformat en un finançament general a la carta... de Reis, en què cada comensal reclama allò que més li convé.
El problema és que aquestes pretensions no són sempre compatibles. Més aviat en molts casos seran del tot antagòniques. Perquè el govern de l’Estat haurà de posar pedaços a unes estovalles compartides en què se servirà un finançament que faci conciliables el criteri de territorialitat amb el de població, el del reconeixement dels grans nuclis urbans amb el de la protecció de la ruralia escampada, el de límit a la solidaritat amb el de solidaritat sense límit, el d’anivellament de les balances fiscals amb el de balances fiscals desnivellades...
Només hi ha una manera d’ajuntar tant d’oli amb tanta aigua: el creixement desbocat del dèficit públic. Seguint la lògica que ha instaurat el mateix Zapatero, que va proclamar que “amb el nou sistema de finançament tothom hi sortirà guanyant”, caldran uns recursos desmesurats per satisfer tothom. La gran pregunta, tan oportuna en aquests temps que corren, és qui acabarà pagant tot això. Perquè al final s’haurà de pagar. ¿Nous excessos i desequilibris fiscals futurs?
Fa dos anys i mig que el Parlament espanyol i la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes van aprovar el nou Estatut d’Autonomia. El govern de l’Estat, doncs, ha tingut dos anys i mig per desplegar-lo. En dos anys i mig n’ha desplegat ben poca cosa. Ni tan sols fins ara havia arribat a proposar un acord de finançament mínimament solvent, un dels punts bàsics del text. Concretament el mes d’agost passat el govern de l’Estat va començar a incomplir la llei, perquè aquest era el termini màxim que el mateix Estatut disposava per fer-ho. Convé recordar una vegada més el compromís de José Luis Rodríguez Zapatero, que va proclamar públicament que acataria l’Estatut que majoritàriament arribés a aprovar el Parlament. Només més tard va matisar “sempre que sigui dins la Constitució”. Zapatero va confiar massa en el PSC i en Pasqual Maragall. No els creia capaços d’aprovar el que van aprovar. El PSC ho va fer però l’endemà mateix rectificava i anunciava que faria seves les esmenes del PSOE. L’Estatut ara vigent va ser rectificat, retallat. Però, tot cal dir-ho, va ser aprovat gràcies a la voluntat persistent del mateix Zapatero, que, deixant en evidència els dirigents socialistes catalans i en una situació de no retorn el president Maragall, va pactar-lo finalment amb Artur Mas i CiU.
Per això hauria de sorprendre que algú tan entossudit a aprovar la llei ara no la compleixi. Sempre que aquest algú no sigui José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha especialitzat al llarg dels anys que fa que governa a incomplir promeses, acords i pactes ferms.
Un d’aquests acords és el que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que, tot i que d’una manera no prou clara, estableix la relació de bilateralitat entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat en l’àmbit del finançament. La part catalana així ho ha reclamat en les darreres negociacions per fixar un model de finançament. El govern de l’Estat ha assumit parcialment aquesta reivindicació, perquè no només ha emmarcat i ha condicionat els acords amb la Generalitat a l’acceptació dels altres governs autònoms, sinó que el mateix Zapatero ha escenificat una ronda de consultes que inclourà els presidents de totes les dites comunitats.
La setmana passada, després de celebrar una cimera amb el president de la Generalitat per intentar desbloquejar l’acord de finançament, José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir immediatament amb el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, i esvair d’aquesta manera totes les reticències que havia suscitat la visita anterior. En els dies posteriors han passat per la Moncloa tot de presidents. Des de la de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que es va declarar “satisfeta” amb la fórmula de finançament que li va proposar Zapatero, fins al de Galícia, que va proposar una quota “lingüística” que comporti el compromís financer de l’Estat amb aquells territoris que tenen idioma propi oficial. Tothom hi ha dit la seva. De manera que de la relació presumptament bilateral amb la Generalitat de Catalunya el president del govern de l’Estat ha passat a la multilateralitat massiva. El finançament de Catalunya a què obliga l’Estatut –una llei orgànica que comença a batre tots els rècords d’incompliment– s’ha transformat en un finançament general a la carta... de Reis, en què cada comensal reclama allò que més li convé.
El problema és que aquestes pretensions no són sempre compatibles. Més aviat en molts casos seran del tot antagòniques. Perquè el govern de l’Estat haurà de posar pedaços a unes estovalles compartides en què se servirà un finançament que faci conciliables el criteri de territorialitat amb el de població, el del reconeixement dels grans nuclis urbans amb el de la protecció de la ruralia escampada, el de límit a la solidaritat amb el de solidaritat sense límit, el d’anivellament de les balances fiscals amb el de balances fiscals desnivellades...
Només hi ha una manera d’ajuntar tant d’oli amb tanta aigua: el creixement desbocat del dèficit públic. Seguint la lògica que ha instaurat el mateix Zapatero, que va proclamar que “amb el nou sistema de finançament tothom hi sortirà guanyant”, caldran uns recursos desmesurats per satisfer tothom. La gran pregunta, tan oportuna en aquests temps que corren, és qui acabarà pagant tot això. Perquè al final s’haurà de pagar. ¿Nous excessos i desequilibris fiscals futurs?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada