dimecres, 17 de desembre de 2008

Quin significat té la tradició de fer cagar el tió?

El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l'acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. No hem d'oblidar que el tió -o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país- és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitza la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys -reals o imaginaris- del grup domèstic.
Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d'amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escamar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l'extrem d'adreçar-li oracions, oferir-li aliments i vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII.

El do de la fertilitat
L'acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d'apuntar. De la mateixa manera que a l'arbre de Nadal se li pengen les boletes que recorden la fruita que no dóna a l'hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d'hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similar han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d'Europa -des d'Anglaterra fins a alguns països eslaus-, i fins i tot en determinades cultures de l'Àfrica negra.
Joan Soler Amigó assenyala també en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s'estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l'interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors que hi hagueren en l'època.

Roger Costa és antropòleg i col·laborador del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana
[Publicat a la revista Sàpiens 74 del mes de desembre del 2008]