dilluns, 30 de novembre de 2009

Barrejant política i esport

Ja hem parlat diverses vegades de les barreges constants entre política i esport a què ens tenen acostumats tant la premsa -esportiva o no esportiva- espanyola, com polítics, institucions i administracions espanyoles. Tant uns com altres, especialment pel que fa a la premsa, mostren igualment una curiosa obsessió a veure que som els catalans qui mesclem esport i política, mentre que la seva barreja, lluny de ser "ideològica", es tracta de "normalitat". Tot plegat ve al cas per una resolució aprovada al Parlament basc amb els vots del PSOE, PP i UPyD, on es demana que la selecció espanyola de futbol jugui a Euskadi. I davant aquesta barreja de política i esport, què n'ha dit la premsa espanyol(ist)a? Ho ha vist com a un gest de "normalitat", i ha aplaudit amb les orelles. És el cas del director del diari AS, Alfredo Relaño, que com en altres ocasions ens ha fet fruir amb les seves reflexions en un articles publicat la setmana passada.

[Font: Racó Català]
L'article en qüestió es titula "Hacia el entendimiento por el deporte" ("Cap a l'entesa per la via esportiva"), i cal parar atenció al tercer paràgraf. És allà on Relaño parla de la "normalitat" (citada dues vegades). Es allà on assegura que és "natural" és barrejar política i esport, que la petició del Parlament basc demanant la presència de la selecció espanyola i de la Vuelta Ciclista a España a Euskadi és "conseqüència natural" de la "nova majoria" al govern basc.
Tot plegat ho troba com a "un pas més cap a la normalitat", cap a "la recuperació de quelcom que tenia el País Basc i que va perdre, que va formar part de les seves tradicions, i que respon al desig de molta gent". Que una cambra política demani la presència d'una selecció esportiva en un territori és, per Relaño, "normalitat" i "conseqüència natural". I considera que la petició compta amb el suport i els desitjos "de molta gent". Que bàsicament és el contrari del que diu el periodisme espanyol (esportiu o no) quan una cambra política aprova mocions a favor d'una selecció que no sigui l'espanyola. Aleshores ja no és "natural" sinó que estem parlant de la "imposició" de les opinions d'una suposada minoria antiespanyola cap a la majoria que se sent espanyola (però amb naturalitat eh?).
Perquè per Relaño la proposta del Parlament basc cerca "l'entesa des de l'esport" i vol fer "un pas més cap a la normalitat". És l'estratègia típica del periodisme espanyol, embolcallar tot el que té a veure amb Espanya i amb l'espanyolisme amb la "normalitat" i la "naturalitat", i tot el que té a veure amb altres nacions de la Península Ibèrica amb la radicalitat i l' egoïsme, amb els curts de mires i les societats tancades i endogàmiques.
I és que quan la premsa espanyola parla de no barrejar política i esport, el que vol dir és que són ells i només ells qui poden fer-ho, perquè, recordem-ho, tot plegat forma part de la "normalitat". Sentir-se només espanyol és "natural", però sentir-se només basc o només català és radical i excloent. I mesclar, per tant, política i esport només és "natural" i lícit de fer si es fa des de l'espanyolisme. Ho poden fer ells i tots els qui disposen d'un Estat propi. Els Jocs Olímpics són el perfecte exemple de com barrejar política i esport. O les competicions de seleccions de futbol (Mundial, Eurocopa...). L'exercici de cinisme és important.
Si s'animen els equips espanyols com si ens hi anés la vida, si s'exhibeixen milers de banderes espanyoles, i si hom es pinta la cara amb els colors de la rojigualda, llavors és que estem al davant d'una tempesta de naturalitat, d'onades d'espanyolisme natural que envaeixen els mitjans de comunicació. Però si la barreja política-esport la fa algun no-espanyolista, la tempesta de naturalitat es converteix en una espiral de radicalitat excloent (la famosa "deriva soberanista"). La mescla políticosesportiva es planteja doncs com a lícita només si la fa l'espanyolisme. La resta, tot el que no és espanyolisme, no és digne ni d'accedir a la cuina de les mescles. És territori reservat de l'espanyolisme "natural". Per això el proper cop que sentim a dir que no s'ha de barrejar política i esport, ja sabrem d'antuvi que va per algun indigne no-espanyol, que ha gosat trepitjar el territori de la "naturalitat".
Un exemple: la senyera que duu el Barça de futbol a la samarreta, és barrejar política i esport, segons el periodisme espanyol. En canvi que el Madrid o el Sevilla portin la bandera espanyola, és naturalitat. Brillant.
Si fa no fa com el tema del Consejo Superior de Deportes (CSD) i el nyap del futvolei. Barrejar política i esport es pot fer a tots els nivells per mirar d'impedir l'oficialitat internacional de les seleccions catalanes, o per impedir partits Catalunya-Espanya. En definitiva, la normalitat espanyola. És el que té ser així de "natural", com els iogurts.

divendres, 20 de novembre de 2009

Crònica Xarrada PSAN a Alcanar


Quan es parla d'independentisme modern no es pot deixar de banda l'activa participació que hi va tenir el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (el PSAN). La dècada dels seixanta és plena de moviments d'Alliberament Nacional arreu del món com Vietnam, Algèria, Cuba i també per la forta presència de moltes rebel·lions estudiantils arreu d'Europa, amb el seu punt àlgid amb el maig francès. Just en tot aquest context un grup de jóvens escindits del Front Nacional de Catalunya fundà el PSAN a finals del 1968. El partit neix amb uns pilars fonamentals, el marxisme, un marxisme crític amb el comunisme soviètic leninista, amb la independència i amb la unitat dels Països Catalans.
Aquest va ser el fil que va seguir l'històric dirigent del PSAN, Pep Guia, lo passat dissabte 14 de novembre a Alcanar, sota l'atenta mirada d'una cinquantena d'assistents d'arreu del territori. Històrics militants del partit de Vinaròs, Roquetes, Alcanar... hi van ser presents. A més de la gent que ja havia participat activament en l'última visita de Pep Guia a Alcanar, farà vora d'uns 20 anys, també hi havia molts jóvens independentistes del territori fet que demostra la verticalitat del moviment independentista.
Durant el torn de paraula presa per part del públic es parlà sobre el tema dels imminents referèndums que es celebraran al nostre país, Pep Guia va ser clar, la independència s'assoleix a tota la nació, per això criticà l'actitud d'Osona decideix on sols es fa referència al Principat de Catalunya. A banda d'això, animà a la gent del territori a treballar per futurs referèndums al nostre territori.
També recordem que l'exposició "40 anys del PSAN" estarà disponible per ser visitada fins al proper dilluns, així que aprofiteu!

Podeu vore la resta de fotos aquí.
Xarrada PSAN


dimarts, 10 de novembre de 2009

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, al món n'hi ha més que mai

[Font: Vilaweb]

A tots els continents s'aixequen barreres per a separar enemics o impedir la lliure circulació

Hi ha l'històric mur que separa de fa dècades les dues Corees. Però també un mur nou a Ceuta i Melilla. Hi ha encara murs al nord d'Irlanda que separen dues comunitats oposades. Però també n'hi ha un que separa Botswana i Zimbabwe. I un altre a Xipre. I un entre els Estats Units i Mèxic. I un a Palestina. Vint anys justos després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més barreres de separació que mai i el nombre continua creixent.

El 13 d'agost de 1961, en un intent desesperat per a aturar el pas deberlinesos de l'est al sector occidental (uns mil cinc-cents diaris), les autoritats de la República Democràtica d'Alemanya van activar una operació llampec per a aixecar un mur que va esdevenir el símbol de la guerra freda i del teló d'acer. Vint anys després de la desaparició del mur, el 9 de novembre de 1989, a tot el món encara n'hi ha uns quants d'aixecats.


Desaparició del mur

Van caldre gairebé quatre dècades, fins el 9 de novembre de 1989, perquè els 150 quilòmetres de separació militaritzada entre les dues Alemanyes s'esquerdessin. I vint anys després, amb la reunificació del país inclosa, la terra de ningú on s'aixecava el gris mur s'ha convertit en terreny adobat de grans projectes arquitectònics que dificulten, sovint, de trobar i de reconèixer els trams que en resten (mapa).

Mentre a Berlín se celebren vint anys de la desaparició i destrucció del mur, a tot el món encara en resten uns quants de drets. I se'n continuen aixecant. Els repassem tot seguit.

Nord d'Irlanda

En resposta a l'augment de la violència entre republicans i unionistes al nord d'Irlanda, des de la dècada de 1970 l'exèrcit britànic va potenciar l'aixecament de les dites Peace Lines per a separar barris de totes dues comunitats a Belfast, Derry i en algunes altres ciutats dels comtats del nord de l'illa. Malgrat el procés de pau incoat fa més d'una dècada, molts d'aquests murs continuen drets i, de fet, el nombre s'havia doblat entre 1995 i 2005.

Xipre

Arran de l'ocupació turca del nord-est de l'illa de Xipre, el 1974 es va establir una Línia Verda, de 180 quilòmetres de filferro punxent, que separa des d'aleshores la República de Xipre i la dita República Turca de Xipre del Nord. El 2007 les autoritats del sud van començar a desmantellaraquesta línia, tot i que continua fortament minada i que les patrulles turques del sector nord no s'han suprimit. Ara, l'any passat es va obrirsimbòlicament el pas pel carrer de Ledras, al nucli antic de la capital, Nicòsia, considerat un dels símbols de la divisió de Xipre.

Les dues Corees

Amb la separació de Corea del Nord i Corea del Sud posterior a la Segona Guerra Mundial, el 1953, el paral·lel 38 va marcar la frontera méscontrolada i militaritzada del planeta. L'àrea anomenada paradoxalmentZona Desmilitaritzada (DMZ), de 248 quilòmetres de llargada i 4 quilòmetres d'amplada, es va reforçar entre 1977 i 1979 amb una barrerade ciment a la part sud de la DMZ.

Sàhara Occidental

El 1981 el govern del Marroc va començar a aixecar en ple desert una colossal estructura defensiva i de separació de la zona controlada pel Front Polisario. El mur, de 2.700 quilòmetres de llargada (mapa), continua dret actualment i notablement minat, i oficialment es justifica per la necessitat de defensar-se de possibles atacs de la guerrilla.

El Caixmir

El conflicte entre l'Índia i el Paquistan per controlar el Caixmir també té un reflex en forma de mur. Les autoritats índies van començar, la dècada del 1990, a establir l'anomenada Line of Control (o d'alto-el-foc) del 1972, formada per filferro punxent i una xarxa electrificada que s'estén per 550 quilòmetres dels 740 quilòmetres de frontera disputats entre tots dos països.

Palestina

Molt més recent és el mur de separació entre Israel i Cisjordània, que quan s'acabi tindrà 680 quilòmetres i fins a vuit metres d'alçària. Impulsat per ordre del primer ministre israelià Ariel Sharon (en coma des del 4 de gener de 2006) l'any 2002, la construcció també es justifica per la necessitat de protegir la població israeliana de possibles atacs armats palestins. Set anys després, i malgrat les protestes, el 'mur de la vergonya' continua avançant pels territoris de Cisjordània ocupats per Israel.

Frontera EUA-Mèxic

El projecte de mur fronterer més ambiciós i costós és, alhora, el més recent de tots: el reforçament de la frontera entre els EUA i Mèxic (de 3.141 quilòmetres de llargada), amb la construcció de molts trams de murs notablement equipats amb tecnologia de detecció de gent que prova de travessar la frontera il·legalment. Impulsat a partir del 2005, al final s'estendrà pels estats d'Arizona, Califòrnia, Nou Mèxic i Texas.

Ceuta i Melilla

El govern espanyol, amb el suport de la Unió Europea, ha construït un dels murs més recents i més tecnificats: el que separa els enclavaments de Ceuta i Melilla de la resta de l'Àfrica. La barrera consisteix en dues tanques altes separades per una carretera de tres metres plena de sensors que avisa un centre de control de tot intent de travessar-la. L'any 2.005 un gran nombre d'emigrants van provar d'assaltar-la tant a Ceuta com a Melilla. Els guàrdies espanyols i marroquins van obrir foc i van matar un nombre indeterminat d'assaltants (potser una vintena). A Melilla, la pressió ha fet que algunes parts de la tanca s'hagin reforçat amb una tercera línia.

Més murs

Però aquests no són pas els únics murs existents. En algunes regions de l'Àsia i de l'Àfrica hi ha estats que han aixecat grans murs. És el cas de l'Aràbia Saudita, que pretén envoltar tot l'estat amb una gran tanca enmig del desert. A l'Àfrica s'ha instal·lat una tanca metàl·lica entre Zimbabwe i Botswana, oficialment per a impedir el pas dels animals. Fins i tot hi ha tanques dins algunes ciutats. A Rio de Janeiro el govern ha començat a construir una polèmica tanca que ha de separar la ciutat dels barris de 'favelas'.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Més de cinc mil persones es manifesten a Perpinyà amb el lema 'Esborrem el tractat dels Pirineus'


[Article de Vilaweb]
[Trobareu més informació a 350anys.cat]

Antonio de Pimentel i el cardenal Mazzarino van signar a París el 1659, un tractat entre la monarquia hispànica i la francesa que va rebre l'aprovació reial a l'illa dels Faisans (entre Hendaia i Irun) el 7 de novembre d'aquell mateix any. Era el tractat dels Pirineus (alguns capítols traduïts, en pdf), que establia la partició del territori nord-català. Tres-cents cinquanta anys després d'aquells fets, ahir més de cinc mil manifestants van demanar a Perpinyà la derogació del tractat.

La Comissió 350 anys ('Els catalans no tenim fronteres'), organitzadora de la mobilització, es va crear per a l'ocasió amb la voluntat de commemorar-ne l'aniversari i d'aplegar les entitats cíviques en la convocatòria dels actes. Formen part de la comissió la Federació d'Entitats, el Casal Jaume I de Perpinyà, el Col·lectiu de Professors de Català per Adults, Aire Nou, CatNord, la Plataforma per la Dignitat, l'Assemblea Nord-Catalana, VilaWeb Catalunya Nord, Maulets, Comissió 11 de Setembre del Penedès, la Coordinadora Obrera Sindical i 10 Mil en xarxa.

'Hi ha un salt qualitatiu i quantitatiu de gent més que evident', va assenyalar el president de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), Pep Ribas. 'No sabem si a rebuf de les consultes populars d'autodeterminació o per aquest 350è aniversari del Tractat dels Pirineus però aquest any hem fet més autocars que mai des de tots els racons de Catalunya i el País Valencià', va continuar Ribas, que va assegurar que la societat civil continua movent-se per la defensa de la identitat catalana.

'Aquí hi ha gent que parla de les consultes populars, que reclama una regeneració política o que demana un salt endavant amb la llengua a la Catalunya del Nord', va enumerar el president de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, que també va voler fer una valoració molt positiva del Correllengua 2009.

'Tenim constància que hi ha participat molta més gent. En comarques i poblacions on històricament era una celebració bastant fluixa enguany s'ha consolidat enormement', va afirmar Ribas, que parla d'una clara superació dels 450 municipis i 300.000 persones de participació de l'any 2008.

Tramuntana, castellers i bastoners

La manifestació d'ahir va sortir a un quart de cinc de la tarda de la plaça Catalunya, sota una intensa tramuntana i una acusada sensació de fred. Darrera una pancarta amb el lema 'Esborrem el Tractat dels Pirineus', la concentració va recorrer els carrers més cèntrics de Perpinyà enmig d'un ambient festiu i amenitzat pel soroll dels tambors, les gralles i les actuacions castelleres i de bastoners. ERC va ser un dels partits polítics més ben representats, amb Joan Puigcercós i Joan Ridao al capdavant, aprofitant que ahir es va celebrar el Consell Nacional de la formació a la capital de la Catalunya del Nord.

Davant del Castellet, es va llegir el manifest '350 anys de resistència', que va recordar amb recança com el 7 de novembre de 1659 quan la Catalunya del Nord (el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i l'Alta Cerdanya) va passar a mans franceses i integrades dintre l'anomenat Departament dels Pirineus Orientals. El manifest també va parlar de la resistència popular, representada a través de la Revolta dels Angelets de la Terra i el seu cap en Joan de Trinxeria. 'Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s'ha dedicat a convertir la Catalunya del Nord en el sud pobre de l'hexàgon', va recalcar el manifest.

'Buidant de teixit productiu al territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població i empobrint i menystenint la producció agrària obligant a l'emigració de nombrosos nordcatalans', van enumerar. 'Ara, més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol país. Esborrem el Tractat dels Pirineus!', va finalitzar el manifest.

dijous, 5 de novembre de 2009

Exposició i Xarrada del PSAN

A partir del proper dilluns 9 de novembre, es podrà visitar a l'edifici dels Serveis Agraris d'Alcanar, l'exposició itinerant pels Països Catalans "40 anys del PSAN".
Esta exposició s'inaugurà durant l'any passat a Barcelona commemorant el 40è aniversari del partit polític independentista PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional). Els seus eixos fonamentals són evidentment la independència, el socialisme i els Països Catalans. Se'l considera l'embrió de l'independentisme modern, quan ser independentista era vist com una bogeria, n'és una bona mostra la seua fundació, el 1968 en la clandestinitat franquista.
A part de l'exposició podrem comptar també amb una xarrada, "40 anys d'independentisme modern" que correrà a càrrec de l'històric militant Pep Guia, alhora catedràtic d'àlgebra a la Universitat de València. La xarrada serà també als Serveis Agraris d'Alcanar el dissabte 14 de novembre a partir de les 18:00h.

Esperem comptar amb la vostra companyia.