dilluns, 30 de novembre de 2009

Barrejant política i esport

Ja hem parlat diverses vegades de les barreges constants entre política i esport a què ens tenen acostumats tant la premsa -esportiva o no esportiva- espanyola, com polítics, institucions i administracions espanyoles. Tant uns com altres, especialment pel que fa a la premsa, mostren igualment una curiosa obsessió a veure que som els catalans qui mesclem esport i política, mentre que la seva barreja, lluny de ser "ideològica", es tracta de "normalitat". Tot plegat ve al cas per una resolució aprovada al Parlament basc amb els vots del PSOE, PP i UPyD, on es demana que la selecció espanyola de futbol jugui a Euskadi. I davant aquesta barreja de política i esport, què n'ha dit la premsa espanyol(ist)a? Ho ha vist com a un gest de "normalitat", i ha aplaudit amb les orelles. És el cas del director del diari AS, Alfredo Relaño, que com en altres ocasions ens ha fet fruir amb les seves reflexions en un articles publicat la setmana passada.

[Font: Racó Català]
L'article en qüestió es titula "Hacia el entendimiento por el deporte" ("Cap a l'entesa per la via esportiva"), i cal parar atenció al tercer paràgraf. És allà on Relaño parla de la "normalitat" (citada dues vegades). Es allà on assegura que és "natural" és barrejar política i esport, que la petició del Parlament basc demanant la presència de la selecció espanyola i de la Vuelta Ciclista a España a Euskadi és "conseqüència natural" de la "nova majoria" al govern basc.
Tot plegat ho troba com a "un pas més cap a la normalitat", cap a "la recuperació de quelcom que tenia el País Basc i que va perdre, que va formar part de les seves tradicions, i que respon al desig de molta gent". Que una cambra política demani la presència d'una selecció esportiva en un territori és, per Relaño, "normalitat" i "conseqüència natural". I considera que la petició compta amb el suport i els desitjos "de molta gent". Que bàsicament és el contrari del que diu el periodisme espanyol (esportiu o no) quan una cambra política aprova mocions a favor d'una selecció que no sigui l'espanyola. Aleshores ja no és "natural" sinó que estem parlant de la "imposició" de les opinions d'una suposada minoria antiespanyola cap a la majoria que se sent espanyola (però amb naturalitat eh?).
Perquè per Relaño la proposta del Parlament basc cerca "l'entesa des de l'esport" i vol fer "un pas més cap a la normalitat". És l'estratègia típica del periodisme espanyol, embolcallar tot el que té a veure amb Espanya i amb l'espanyolisme amb la "normalitat" i la "naturalitat", i tot el que té a veure amb altres nacions de la Península Ibèrica amb la radicalitat i l' egoïsme, amb els curts de mires i les societats tancades i endogàmiques.
I és que quan la premsa espanyola parla de no barrejar política i esport, el que vol dir és que són ells i només ells qui poden fer-ho, perquè, recordem-ho, tot plegat forma part de la "normalitat". Sentir-se només espanyol és "natural", però sentir-se només basc o només català és radical i excloent. I mesclar, per tant, política i esport només és "natural" i lícit de fer si es fa des de l'espanyolisme. Ho poden fer ells i tots els qui disposen d'un Estat propi. Els Jocs Olímpics són el perfecte exemple de com barrejar política i esport. O les competicions de seleccions de futbol (Mundial, Eurocopa...). L'exercici de cinisme és important.
Si s'animen els equips espanyols com si ens hi anés la vida, si s'exhibeixen milers de banderes espanyoles, i si hom es pinta la cara amb els colors de la rojigualda, llavors és que estem al davant d'una tempesta de naturalitat, d'onades d'espanyolisme natural que envaeixen els mitjans de comunicació. Però si la barreja política-esport la fa algun no-espanyolista, la tempesta de naturalitat es converteix en una espiral de radicalitat excloent (la famosa "deriva soberanista"). La mescla políticosesportiva es planteja doncs com a lícita només si la fa l'espanyolisme. La resta, tot el que no és espanyolisme, no és digne ni d'accedir a la cuina de les mescles. És territori reservat de l'espanyolisme "natural". Per això el proper cop que sentim a dir que no s'ha de barrejar política i esport, ja sabrem d'antuvi que va per algun indigne no-espanyol, que ha gosat trepitjar el territori de la "naturalitat".
Un exemple: la senyera que duu el Barça de futbol a la samarreta, és barrejar política i esport, segons el periodisme espanyol. En canvi que el Madrid o el Sevilla portin la bandera espanyola, és naturalitat. Brillant.
Si fa no fa com el tema del Consejo Superior de Deportes (CSD) i el nyap del futvolei. Barrejar política i esport es pot fer a tots els nivells per mirar d'impedir l'oficialitat internacional de les seleccions catalanes, o per impedir partits Catalunya-Espanya. En definitiva, la normalitat espanyola. És el que té ser així de "natural", com els iogurts.

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Els espanyols, més que ningú, han lligat sempre política i esport. Va començar el dictador fent d'un equip el símbol del que ell volia i representava. Actualment, només cal veure la gran manifestació de nacionalisme espanyol caspós que hi ha quan juga la roja, l'Armada o la selecció de bàsquet.