dimarts, 21 de febrer de 2012

Més reflexions sobre la revolta del Vives

Amb aquesta entrada completem una xicoteta sèrie extreta del bloc d'Enric Iborra, catedràtic de català a l'Institut Lluís Vives de València. (la primera part la trobareu aquí).

En l’entrada anterior vaig intentar explicar una mica els factors que hi ha en l’origen de la revolta del Vives. Ara voldria parlar de l’altra cara de la moneda: la repressió policial. Ahir, i fins ben entrada la nit, la ciutat de València va ser un caos de talls de trànsit, corregudes, càrregues de la policia, sirenes dels furgons i el soroll sinistre de l’helicòpter sobrevolant el centre de la ciutat a molt poca altura. Cap a la nit, les protestes es van estendre al campus universitari de Blasco Ibáñez. Em va venir al cap aquell aforisme de Joan Fuster: «Ser perseguit, és ja una victòria.»

S’ha parlat d’actuació “desproporcionada” de la policia. Caldria dir les coses pel seu nom: es tracta de “brutalitat” i “salvatgisme”. Van agredir tothom. El diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, que es va acostar al Vives per interessar-se per la nostra situació, també va rebre. Curiosament, o no, l’ús de la violència per part de la policia va anar acompanyat d’una exhibició d’ineficiència total. Uns tres-cents estudiants només els van fer anar de corcoll (de “puto culo”, dirien els meus alumnes) durant tota la vesprada.

Evidentment, hi ha una pregunta que es fa tot el món i que no és fàcil de contestar. Quina és la raó d’aquesta violència extrema per part de la policia? Es tracta d’una mena d’assaig general davant de tot el que se’ns ve damunt? ¿Un avís del que pot passar si la gent no es comporta dòcilment, com fins ara? No estan defensant la legalitat, sinó simplement que quede clar qui mana. Per a “ells”, la legalitat no és més que una extensió de la porra. El problema o el pecat ja no és el tall del trànsit, sinó la insolència i el mal exemple dels estudiants. Però què s’han pensat? És que encara no han après en quin país viuen?

Una altra qüestió que és inevitable plantejar-se és per què aquesta violència extrema de la policia s’està produint, precisament, a València. Crec que no és una casualitat. Diguem-ne que forma part ja d’una tradició. Des del temps de la transició política la ultradreta ha actuat, i actua a València, amb una impunitat total, mantenint una relació més que cordial amb les forces de l’ordre i amb instàncies judicials. I la dreta valenciana s’ha caracteritzat per ser de les més bèsties de l’estat. Però, per què? Estic convençut que són les conseqüències d’una factura que s’està pagant des de fa molt de temps: València va ser l’última ciutat de la República que es va rendir al general Franco. Com a conseqüència, la repressió que va seguir el final de la Guerra Civil va ser d’una especial virulència al País Valencià, i això marca. Vicent Partal ha publicat un article a Vilaweb, Per què tanta violència a València?, en què ho explica molt bé.

Que això va passar fa molt de temps? Molts fets del present més actual tenen arrels molt fondes en el passat. Observem, a més, alguns dels personatges del drama o de la farsa. En primer lloc, el cap superior de policia de València, Antonio Moreno. Aquest individu sinistre es va referir ahir als estudiants com “el enemigo”. Pobre, el subconscient el va trair. Segons informa Vilaweb, manté relacions estretes amb l’extrema dreta valenciana.

Continuem encaixant peces del puzzle i passem a la delegada del govern, Paula Sánchez de León, que ha fet carrera política de la mà de l’ínclit don Fransisco Camps. És una representant típica de la classe dominant valenciana, una senyoreta de casa bona. Té un càrrec públic i no sap dir dues paraules seguides en valencià, que, com tothom sap, és cosa del populatxo i dels subversius. Ahir, finalment, va parlar i s’ho hauria pogut estalviar, perquè només va dir que imbecilitats. Cap assumpció de responsabilitat. Responsabilitat? Cómo dise? Pobra, hi ha paraules que no són en el seu diccionari.

No us enganyeu: el Moreno i la Sánchez són les dues cares de la mateixa moneda.

Ja vaig comentar-vos que no m’ha estranyat la reacció dels alumnes del Vives. El que sí que se’m fa estrany és el silenci i la inactivitat de molts. Hi ha molt més instituts. Hi ha la universitat. Hi ha altres ciutats. El Vives no pot carregar tot sol amb la lluita i necessita descansar. Prou i massa ha fet d’iniciar-la.

La revolta del Vives

Un alumne, Miquel, em pregunta per què no dic res en la serp blanca de les mobilitzacions que estan duent a terme els estudiants de l’IES Lluís Vives. Li conteste que no pensava fer-ho, perquè tant els mitjans de comunicació com la xarxa se n’estan fent ressò i jo poca cosa puc aportar-hi des d’un bloc literari. Ràpid de reflexos, em va assenyalar, en to de retret, que no tot ha de ser literatura. He de reconèixer que em va encertar el punt feble.

Abans de dir alguna cosa sobre aquestes mobilitzacions, voldria explicar-vos dues característiques del Vives, que ajudaran a entendre una mica el que està passant a tots els qui no treballeu o estudieu en aquest centre. La primera és que la majoria del seu alumnat és molt bo acadèmicament. És intel·ligent i responsable. Tot plegat fa que reaccionen de seguida contra les barbaritats que altres troben normals o secundàries. L’altra característica, decisiva, és que el Vives està situat en un dels punts més cèntrics de la ciutat de València, al costat del carrer Xàtiva, enfront de l’Estació del Nord i de la plaça de bous. Això vol dir que qualsevol “incident” que ocorre al Vives té un ressò immediat. Si de tallar el trànsit es tracta, l’emplaçament de l’institut és senzillament immillorable. Tallar el trànsit al carrer Xàtiva significa crear en un no res el caos circulatori al centre de la ciutat. Les xarxes socials han fet la resta.

Sóc testimoni que tant la directiva del centre com el claustre de professors han tractat de frenar els alumnes des del primer moment, demanant-los que no porten a terme cap acció que no siga estrictament legal, que eviten qualsevol enfrontament amb la policia i que no tallen el trànsit. Els alumnes, però, pensen d’una altra manera i no han fet cas d’aquestes recomanacions. En una reunió entre professors i alumnes per tractar aquesta qüestió, una alumna va dir que les mesures estrictament legals que proposàvem no eren efectives i no molestaven. No va dir, però ho va deixar a entendre, que ells sí que sabien el que s’havia de fer. Avui, el New York Times s’ha fet ressò de la seua protesta.

En la mateixa reunió se’ls va indicar també que la jornada escolar s’havia de respectar i que no es podia pertorbar amb cap mena d’acció reivindicativa. En aquest punt els alumnes han obeït. S’han dedicat a tallar el trànsit després de l’última classe, acabada ja la jornada escolar, a tres quarts de tres. Hora punta.

Ja sabeu el que ha passat al llarg d’aquesta setmana. Caos circulatori al centre de València, alumnes colpejats i agredits, detencions, denúncies i amenaces. En un exercici de fantasia que hauria fet les delícies de Walt Disney, l’autoritat competent ha justificat l’actuació policial de dimecres passat pel fet que un estudiant «la emprendió a mordiscos y zapatazos contra un agente». Una altra agressió, sembla, és que a un servidor de l’ordre li va volar la gorra del cap enmig de la trifulca. «¡Mi gorra! ¡Mi gorra!», cridava enfollit, com si li hagueren arrencat la pell.

L’actitud del professorat no ha impedit que la conselleria pressione cada dia a la directiva del centre, com si fos la instigadora de la revolta dels estudiants. Des de la conselleria no poden acceptar ni comprendre que els alumnes hagen pres pel seu compte una sèrie d’iniciatives que s’escapen de les vies habituals, i que per això mateix són menys previsibles i més incontrolables. Sembla que van a per la directora. Una altra perla: la conselleria ha exigit a la directiva que retire les tímides pancartes que s’han penjat contra les retallades en el sistema educatiu. Es veuen des del carrer Xàtiva i per aquest carrer passa molta gent a qualsevol hora del dia.

Ara, quan sóc a classe, tinc davant alumnes que han estat colpejats i denunciats, i que hauran de presentar-se a un judici. I que la denúncia els la van portar a casa a les dotze de la nit. A pesar d’aquesta política d’intimidació, continuen actuant de la mateixa manera. Més que l’actuació policial, que era d’esperar, m’ha sorprès la reacció dels alumnes, que no s’han acollonit gens i que han demostrat una capacitat d’indignació que alguns no comprenen, perquè no saben ni el que és.

És clar, ara ja no es tracta només dels alumnes del Vives. La porta de l’institut s’ha convertit en un punt de concentració per a improvisar manis i concentracions. És difícil pronosticar com evolucionarà tot plegat. L’1 de març comencen les mascletaes a la plaça de l’Ajuntament, també al costat de l’institut. El merder pot ser considerable.

Alguns s’han mostrat estranyats per la persistència i la tossuderia d’aquesta protesta. Un comentari habitual és que els alumnes estan “disparats”. La veritat, no sé de què se sorprenen. A mi em retallaran el sou, però al pas que anem els joves no cobraran un sou en la seua vida. A no ser que emigren. O que es revolten.