dimarts, 21 de febrer de 2012

Més reflexions sobre la revolta del Vives

Amb aquesta entrada completem una xicoteta sèrie extreta del bloc d'Enric Iborra, catedràtic de català a l'Institut Lluís Vives de València. (la primera part la trobareu aquí).

En l’entrada anterior vaig intentar explicar una mica els factors que hi ha en l’origen de la revolta del Vives. Ara voldria parlar de l’altra cara de la moneda: la repressió policial. Ahir, i fins ben entrada la nit, la ciutat de València va ser un caos de talls de trànsit, corregudes, càrregues de la policia, sirenes dels furgons i el soroll sinistre de l’helicòpter sobrevolant el centre de la ciutat a molt poca altura. Cap a la nit, les protestes es van estendre al campus universitari de Blasco Ibáñez. Em va venir al cap aquell aforisme de Joan Fuster: «Ser perseguit, és ja una victòria.»

S’ha parlat d’actuació “desproporcionada” de la policia. Caldria dir les coses pel seu nom: es tracta de “brutalitat” i “salvatgisme”. Van agredir tothom. El diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, que es va acostar al Vives per interessar-se per la nostra situació, també va rebre. Curiosament, o no, l’ús de la violència per part de la policia va anar acompanyat d’una exhibició d’ineficiència total. Uns tres-cents estudiants només els van fer anar de corcoll (de “puto culo”, dirien els meus alumnes) durant tota la vesprada.

Evidentment, hi ha una pregunta que es fa tot el món i que no és fàcil de contestar. Quina és la raó d’aquesta violència extrema per part de la policia? Es tracta d’una mena d’assaig general davant de tot el que se’ns ve damunt? ¿Un avís del que pot passar si la gent no es comporta dòcilment, com fins ara? No estan defensant la legalitat, sinó simplement que quede clar qui mana. Per a “ells”, la legalitat no és més que una extensió de la porra. El problema o el pecat ja no és el tall del trànsit, sinó la insolència i el mal exemple dels estudiants. Però què s’han pensat? És que encara no han après en quin país viuen?

Una altra qüestió que és inevitable plantejar-se és per què aquesta violència extrema de la policia s’està produint, precisament, a València. Crec que no és una casualitat. Diguem-ne que forma part ja d’una tradició. Des del temps de la transició política la ultradreta ha actuat, i actua a València, amb una impunitat total, mantenint una relació més que cordial amb les forces de l’ordre i amb instàncies judicials. I la dreta valenciana s’ha caracteritzat per ser de les més bèsties de l’estat. Però, per què? Estic convençut que són les conseqüències d’una factura que s’està pagant des de fa molt de temps: València va ser l’última ciutat de la República que es va rendir al general Franco. Com a conseqüència, la repressió que va seguir el final de la Guerra Civil va ser d’una especial virulència al País Valencià, i això marca. Vicent Partal ha publicat un article a Vilaweb, Per què tanta violència a València?, en què ho explica molt bé.

Que això va passar fa molt de temps? Molts fets del present més actual tenen arrels molt fondes en el passat. Observem, a més, alguns dels personatges del drama o de la farsa. En primer lloc, el cap superior de policia de València, Antonio Moreno. Aquest individu sinistre es va referir ahir als estudiants com “el enemigo”. Pobre, el subconscient el va trair. Segons informa Vilaweb, manté relacions estretes amb l’extrema dreta valenciana.

Continuem encaixant peces del puzzle i passem a la delegada del govern, Paula Sánchez de León, que ha fet carrera política de la mà de l’ínclit don Fransisco Camps. És una representant típica de la classe dominant valenciana, una senyoreta de casa bona. Té un càrrec públic i no sap dir dues paraules seguides en valencià, que, com tothom sap, és cosa del populatxo i dels subversius. Ahir, finalment, va parlar i s’ho hauria pogut estalviar, perquè només va dir que imbecilitats. Cap assumpció de responsabilitat. Responsabilitat? Cómo dise? Pobra, hi ha paraules que no són en el seu diccionari.

No us enganyeu: el Moreno i la Sánchez són les dues cares de la mateixa moneda.

Ja vaig comentar-vos que no m’ha estranyat la reacció dels alumnes del Vives. El que sí que se’m fa estrany és el silenci i la inactivitat de molts. Hi ha molt més instituts. Hi ha la universitat. Hi ha altres ciutats. El Vives no pot carregar tot sol amb la lluita i necessita descansar. Prou i massa ha fet d’iniciar-la.