En els darrers temps, la causa de la independència de Catalunya ha tingut els seus millors aliats al cor del poder madrileny. Des d’aquella premsa que en ple segle XXI encara opera amb paràmetres mentals de l’època en què l’esclavisme era vist com una activitat comercial més, fins als jutges d’un Tribunal Constitucional que ha convertit la sentència de l’Estatut en un sainet llarg, pesat i amb un final previsible però no per això menys lamentable. I enmig d’això una oposició política que vol arrambar els vots del graner castellà a base d’atiar l’odi contra els catalans i un partit en el govern que –amb més mesura i un pèl més de bona educació– ens ofereix una recepta que difereix ben poc de la dels rivals ideològics.
Malgrat la poca perícia dels nostres polítics, aquests factors externs han aconseguit el que fa uns anys semblava impossible: que un alt nombre de catalans del Principat vegin avui ben clara la impossibilitat d’encaix en aquesta Espanya tan poc preparada per esdevenir una veritable democràcia plural i de qualitat. I com a mostra, la impressionant manifestació de dissabte passat, en la qual, per més que vaig parar l’orella, no vaig sentir cap crit de suport a l’estatutet retallat, sinó un clam alt, clar i desacomplexat en favor de la independència. I això encara té més mèrit si tenim en compte que, segons la ment clara d’Alícia Sánchez-Camacho, aquella gernació era la Catalunya irreal, en contraposició amb la seva, la veritable i moderna, la que celebra els èxits de la roja, mitifica Manolo el del Bombo i deixa lliscar alguna llàgrima d’emoció mentre sent el Viva Espanya en la veu del poeta Manolo Escobar.
Els dos principals partits espanyols, amb matisos, coincideixen amb l’esperit del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i els límits que pot tenir l’Estat segons ses senyories. Perquè no em negaran que repetir fins a dotze vegades en el text de la sentència “la indisoluble unidad de la nación española” no amaga una obsessió gairebé malaltissa. O com allò que el dret a l’autogovern dels catalans no neix dels drets històrics, sinó de la Constitució del 1978. I abans? Res de res. Abans del 1978 no havien existit mai ni l’abat Oliba ni les Assemblees de Pau i Treva. Ni els braços de les Corts Generals de Catalunya ni la Generalitat. Ni Jaume I el Conqueridor ni Pere III el Cerimoniós. Abans del 1978 mai s’havia sentit parlar ni dels Usatges ni de les Constitucions Catalanes. Ni de Pau Claris ni del general Josep Moragues. Ni de la Mancomunitat, de Prat de la Riba o dels presidents Macià i Companys.
Caldria recordar que el nostre país no és Escòcia, el Parlament de la qual, l’any 1707, va aprovar la seva incorporació a la Gran Bretanya. A banda dels avantatges econòmics –que a la llarga van possibilitar una potent industrialització i una florent il·lustració–, els escocesos van aconseguir representació a la Cambra dels Comuns i dels Lords i van mantenir el sistema educatiu i el seus tribunals de justícia. En aquella mateixa data, València –i posteriorment Catalunya i les Illes– van patir un procés sensiblement diferent, enmig d’un conflicte bèl·lic –la Guerra de Successió–, la derrota al qual va comportar l’anorreament de les seves institucions amb els Decrets de Nova Planta. Aquesta és la diferència: pacte enfront d’unitarisme i militarització. La Unions Act britànica enfront del dret de conquesta castellà. Però, és clar, res d’això ha existit, i la unitat entre Catalunya i Espanya es va produir per la gràcia de Déu. Amén.
Article publicat al diari Avui el dia 14 de juliol de 2010 per Jordi Creus (director de Sàpiens)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada