L’endarreriment social de Catalunya i Espanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari ARA, 19 de juny de 2011 [Font: http://www.vnavarro.org]

Aquest article analitza el gran endarreriment en despesa pública social de Catalunya i d’Espanya que les polítiques actuals del govern de la Generalitat (i del govern d’Espanya) estan empitjorant.

No hi ha plena consciència en els establishments polítics, econòmics i financers de Catalunya i d’Espanya de l’enorme endarreriment social de Catalunya i d’Espanya. Trenta-tres anys després de la fi d’una dictadura caracteritzada per una enorme insensibilitat social (quan el dictador va morir, Espanya es gastava només el 14% del PIB en el seu estat del benestar, molt menys que la mitjana dels països que més tard passarien a conformar la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que era un 22% del PIB) Catalunya i Espanya continuen amb la despesa pública social més baixa de la UE-15 (Catalunya el 17,8% del PIB, Espanya el 21 %, la mitjana de la UE-15, 27%). No cal dir que Catalunya i Espanya han corregit part d’aquest dèficit durant el seu període democràtic. Així, Espanya va passar d’un 14% del PIB al 1975 a un 24% al 1993 (tot i que la UE-15 també va pujar d’un 22% a un 28%), retallant per la meitat el dèficit de despesa pública social entre Espanya i la UE-15 (passant del 8% del PIB a un 4%). A Catalunya els canvis van ser semblants, ja que el finançament de l’estat del benestar en aquell període depenia primordialment de la despesa pública social de l’Estat espanyol.

Però l’entrada d’Espanya a l’eurozona va frenar aquesta correcció del dèficit. La reducció del dèficit de l’estat (obligada per assolir el criteri de Maastricht) es va fer a base de reduir la despesa pública social, transferint-se els fons de les àrees socials a la correcció del dèficit estatal, seguint polítiques molt semblants a les actuals: retallades de despesa pública social per a reduir el dèficit de l’estat. És interessant assenyalar que llavors, com ara, l’altra alternativa per baixar el dèficit, augmentar els impostos, ni tan sols es va considerar. En realitat, els impostos van anar baixant durant el període 1996-2008, creant-se les bases per determinar el dèficit estructural de l’estat, que no va aparèixer en la seva dimensió real a causa de romandre ocult com a resultat del gran creixement econòmic i dels elevats ingressos a l’estat com a conseqüència.

A partir del 2003 a Catalunya i a partir del 2004 a Espanya, els governs d’esquerra van augmentar notablement la despesa pública social reduint el dèficit de Catalunya i Espanya amb la UE-15, aconseguint el 2007 la major reducció del tal dèficit social. Però fins i tot en aquell moment, la despesa pública continuava sent la més baixa de la UE-15. I aquesta situació s’ha anat deteriorant a partir de llavors, com a conseqüència de la crisi.

Un argument per explicar aquest endarreriment és que no hi ha recursos, la qual cosa no és del tot certa. Catalunya no és pobra. El seu nivell de riquesa representa el 110% de la mitjana de la UE-15. En canvi la seva despesa pública social per habitant és només el 73,3%. Si fos el 110%, Catalunya es gastaria 19.600 milions d’euros més. Aquests recursos existeixen. El que passa és que ni l’estat central ni la Generalitat els recullen. En conseqüència, Espanya i Catalunya són els països de la UE-15 que ingressen menys recursos a l’Estat, només una quantitat equivalent al 34% del PIB, comparat amb el 44% a la UE-15 i 54% a Suècia (el país que té un estat del benestar més desenvolupat).

Però a més de baixos recursos, la recollida d’aquests recursos és regressiva. Així, un treballador de la manufactura (que és el treballador més ben pagat a qualsevol país) paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. L’1% de renda superior a Catalunya, tanmateix, paga només el 20% del seu homòleg a Suècia. Si la política fiscal de Catalunya i d’Espanya fos la de Suècia, l’estat a Espanya (incloent la Generalitat de Catalunya) ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que recull.

Això permetria no només cobrir el dèficit, sinó, més important, crear llocs de treball. El major problema, no només social sinó també econòmic que té Catalunya i Espanya, és la desocupació. Si Catalunya i Espanya tinguessin el percentatge de la població adulta que treballa en l’estat del benestar de Suècia (el 25% en lloc del 9%), es crearien gairebé 5 milions més de llocs de treball dels que hi ha ara, eliminant, per cert, l’atur (que és gairebé de 5 milions). I aquí està el quid de la qüestió. No és l’escassa despesa pública el problema, sinó els baixos ingressos a l’estat i la seva regressivitat. Aquest és el problema. Per cert, el dèficit fiscal de Catalunya versus Espanya (que s’ha de corregir) és només una causa menor del dèficit social de Catalunya, doncs aquest és molt més gran que el dèficit fiscal.

Veure article en PDF

Ahir vaig rebre per totes bandes

Article del cantautor Cesk Freixas sobre els incidents ocorreguts el passat dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. [Font: www.ceskfreixas.cat]

Ahir vaig rebre per totes bandes: per la dreta, pel centre i per l'esquerra. Vaig intentar plantejar un punt de vista diferent a la cobertura mediàtica que s'estava fent del bloqueig al Parlament d'un grup de persones, unes 2.000, que provenien, més o menys directament, de les acampades d'indignats de Barcelona i rodalies. I em van insultar, amenaçar i tractar de manipulador i ingenu, entre les coses més tovetes que vaig arribar a sentir.

No he participat de res en tot això dels indignats. He considerat que, malgrat compartir-hi molts plantejaments i maneres d'enfocar la realitat i el context de crisi, és un moviment que queda força allunyat de la lluita social que, per a mi, ha d'anar acompanyada d'un procés d'alliberament nacional. És el meu punt de vista, de veure-ho, res més. No m'ho he mirat amb descrèdit o amb recel. Sempre he cregut que era, que és, una bona oportunitat per aglutinar esforços i crear una infraestructura, més o menys abstracta, més o menys fràgil, que sigui capaç de formar persones amb més capacitat d'anàlisi crític. Simplement per això ja ho valorava, ho valoro, des de la simpatia i el positivisme.

Dit això, però, ahir semblava que defensar una altra manera d'interpretar el que va passar a la Ciutadella em convertia, automàticament, en defensor acèrrim de la violència i en un enemic convençut de la democràcia. També és cert que tots els debats van produir-se a les xarxes socials. Així, per tant, tot queda ben magnificat. Però m'agradaria dir-ne quatre coses:

Un moviment com el de les acampades, definit centenars de vegades com a no-violent, queda deslegitimat quan usa la violència. Això és així de simple, i la imatge se'n ressent.

Tinc els meus dubtes de la identitat i l'ofici dels principals instigadors de les actituds violentes. És cert que alguns vídeos que corren per Internet no ho acaben de destapar, com aquest, però s'hi observa clarament que la policia de paisà hi va jugar un paper destacat. No podem afirmar que van ser ells qui van començar els enfrontaments, però no seria el primer cop que això passa i s'acaba demostrant, com ahir ens recordava l'Arcadi Oliveres. No dubto, tampoc, d'un grup reduït de persones que, apuntant-se a la gresca, van decidir posar-ho tot de potes enlaire. D'aquests n'hi ha a tot arreu.

També cal tenir en compte que el tractament mediàtic d'ahir va considerar adient comunicar que per la violència d'uns quants tot el moviment dels indignats s'havia transformat en violent. I això és un error important, ja que, sense anar gaire lluny, quan hi ha aldarulls en les celebracions del Barça de seguida s'afanyen en separar els brètols dels qui hi són per celebrar. Per què ahir no es va parlar dels centenars de manifestants que, pacíficament, van condemnar i intentar frenar la violència?

En aquest país s'acostuma a tolerar un tipus de violència i a rebutjar-ne una altra. Es tolera la violència d'acció i es rebutja la violènca de reacció. Per què la primera sí i la segona no? Encara que sigui implícita i no sigui física, la violència d'acció (que en el nostre context podria ser l'atur, les hipoteques, les retallades, el racisme, la desigualtat, l'individualisme, les càrregues policials, o que els bancs i les caixes tinguin més benefici que fa tres anys...) genera impotència i, en molts casos, en determinats moments, una reacció violenta. La violència d'acció incita a la violència de reacció. La bufetada que respon a una altra bufetada. Si s'ha de condemnar la violència, condemnem-les totes dues i no només una. I no estic defensant la violència, que quedi clar.

Per acabar, una última cosa. Als Països Catalans tenim més d'1.200.000 aturats (18%, al gener del 2011) i una taxa d'atur juvenil que arriba al 40%. No creieu que comença a ser preocupant i que, per altra banda, és estrany que la reacció de la societat sigui tan autènticament passiva? Passem possiblement un dels pitjors moments de la nostra història recent, i seguim condemnant cada atac, per petit que sigui, del poble (encara que siguin milers de persones) cap als poderosos. A mi em sap greu, perquè m'agradaria que ens poséssim al costat dels febles, dels qui pateixen. I no estic parlant dels indignats de Plaça Catalunya. Parlo dels tres desnonaments que hi ha previstos avui a Catalunya, parlo de les famílies que no arriben a final de mes, de l'home i la dona que s'han quedat sense feina. Ho sento, però la Catalunya que ho necessita és aquesta. Tan de bo el procés cap a la independència ens porti cap a la igualtat i la justícia social. Encara que sigui somiar, encara que ho haguem de guanyar tot.

Crònica de la presentació del curt "Gotas de Agua"

Començaven les Festes de Maig i estrenàvem el nou l'Hotel d'Entitats. El divendres dia 6 presentàvem a Alcanar el curtmetratge "Gotas de Agua". La Guerra Civil en general i la Batalla de l'Ebre en particular a generat moltíssims formats documentals: llibres, articles, documents d'arxiu, fotografies, etc. I ha fet córrer rius de tinta. I se n'ha parlat molt. Però, segurament, veure'n algunes escenes en un format de ficció i de curta durada, va ser una experiència diferent. Un Pont Penjat d'Amposta que no feia massa anys que s'havia construït després de reivindicar-se durant molt de temps i que acabava ara destruït per les bombes. Les encara imponents serres de Cavall i de Pàndols. El Castell de Miravet. El poble de Corbera d'Ebre, en ruïnes. I entremig, una història de ficció...

També ens van explicar com es va fer tot, des de darrera de les càmares però també des de davant. Rubén Molina, co odirector del curt, ens va fer cinc cèntims del projecte en sí, fins a arribar a ser una realitat. Un dels acotrs, Marc Barberà, ens va explicar com va pensar la seva interpretació, la del tinent Miguel, un personatge imaginari que era combatent de la Batalla. Per acabar, la historiadora ampostina Júlia Idiarte ens va ajudar a situar uns fets molt concrets dins el seu context.

Des del Casal Aixumara, el nostre agraïment a tot l'equip de creadrs del curt i també a tots els que vau compartir el moment amb nosaltres: gràcies per la vostra assistència!

Presentació del curtmetratge "Gotas de Agua"

Des de la creació del Casal Aixumara l'any 2008, hem vingut treballant i organitzant actes al voltant de diverses temàtiques que sempre hem cregut de necessària reivindicació. El proper acte, que farem en l'arrencada de les Festes de Maig d'Alcanar, anirà al voltant de la memòria històrica. És cert que s'ha parlat i fet molt per recuperar la nostra memòria col·lectiva, però és igualment cert que, encara, queda molt per fer. Tant des del teixit associatiu, com des de partits i sindicats, administracions públiques i igualment des de la ciutadania en general. En aquest context hem pensat acte nou acte:

Presentació del curtmetratge "Gotas de Agua", inspirat en els fets de la Batalla de l'Ebre i dirigit pel jove ampostí Jaume Moya de Juan.

A continuació, farem un col·loqui amb:

Rubén Molina (codirector)

Irene Oriach (productora)

I també comptarem amb la presència de

Júlia Idiarte (historiadora)

Divendres, dia 6 de maig a les 20.30h

Hotel d'Entitats (antiga caserna de la Guàrdia Civil)

Ronda del Remei, Alcanar.

Tea Party: l'experiència valenciana

Editorial de Vilaweb de Vicent Partal del 10 de gener del 2011.
Font: Vilaweb

L'atemptat de dissabte a Arizona ha alçat una polseguera enorme. Sarah Palin i el Tea Party havien posat, literalment, dianes contra la congressista Gabrielle Giffords. L'atacant les va interpretar literalment i ara això ha portat el país a discutir si, en el ja famós mapa de la governadora d'Alaska, hi havia intenció o no n'hi havia. Un debat, em tem, inútil.

Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.

En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.

La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.

La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.

Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.

I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.

La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...

I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.

Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.

Butlletí novembre 2010 de la CAL

La CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) ha engegat enguany un butlletí electrònic. En el número de novembre, que podreu trobant clicant aquí, hi ha la crònica del Correllengua d'Alcanar. Esperem que el gaudiu tant com natros.